BONDIA

“No voldré més cel que aquest cel blau”

Com cada segon diumenge de febrer, un bon grapat de persones s’han reunit a redós de la tomba de Joan Maragall, al cementiri de Sant Gervasi. La data no és casual: al peu de l’indret on reposa el poeta hi creix un ametller que en aquestes dates de temps incerts fa literals els versos que comencen per “A mig aire de la serra veig un ametller florit: Déu te guard bandera blanca, dies ha que t’he delit”. És d’aquells actes senzills que aixeca el nivell d’una societat perquè alimenta l’esperit. És una reunió de poesia, música, pàtria, humanitat i la fraternitat dels versos i els cants que compartim i devem al geni d’un gegant de la claredat i del ritme, enterrat fa més d’un segle però que parla, com si fos ara, a aquesta nostra atribolada generació de catalans.