L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Colau amb Valls seria un pacte molt poc comú’

Miquel Iceta devia rejovenir-se ahir al matí quan es va posar davant del faristol i va obrir una escenari nou: que Ernest Maragall no sigui alcalde de Barcelona. En una jugada que recorda la del 2003, quan Mas va guanyar les eleccions al Parlament però Iceta va ordir el pacte del segon, el tercer i el quart (PSC,ERC i IC) que va fer Pasqual Maragall president de la Generalitat, ahir Iceta va fer com Mario Draghi, un ‘whatever it takes’ (el que faci falta, tot perquè Ernest Maragall no governi Barcelona.

Amb els resultats de diumenge, un “costi el que costi” d’Iceta per aconseguir els 21 regidors que donen la majoria absoluta a la Casa Gran podria només podria ser un pacte dels Comuns amb el PSC (amb això fan 18 regidors) i en falten tres, i aquests tres serien els tres independents de la llista de Ciutadans: Valls i dos més. Aquesta possibilitat inversemblant ho va semblar menys ahir quan Valls va dir que si Ciutadans pactava amb Vox a Madrid, ell trencava amb Ciutadans. Trobo curiós, per ser suau, que Valls s’escandalitzi d’un probable pacte de Ciutadans amb Vox, quan això ja va passar a Andalusia i ell no va trencar el pacte, però, sobretot, quan Valls mateix va anar a la manifestació del ‘trifachito’ de Colón del 10 de febrer, aquella en què una senyora que el va sentir parlar en francès li va preguntar amb cara de pena si estava parlant en català.

10 més 8 més 3 són 21, ¿però és políticament possible aquest pacte de Comuns, PSC i Valls, sobretot un acord entre Colau i Valls? ¿De la líder dels Comuns i l’home de les elits? No, no ho sembla. I l’hemeroteca està plena de les floretes que s’han llençat els uns als altres, com aquell tuit de Valls contra Colau: “La reprobación a Felipe VI y la petición de abolir la monarquía demuestra que AdaColau no es una persona de la que nos podamos fiar. Es la demostración de la connivencia entre la alcaldesa y los grupos independentistas”.

I la resposta que li envia Colau cinc hores més tard: “Que una republicana defienda la República es bastante previsible. De quien cuesta fiarse es de un republicano francés que de repente se vuelve monárquico. Liberté, egalité, fraternité... se quedaron en los Pirineos?”

I podríem continuar recordant antagonismes. En resum, per a Colau, Valls era Ibex-35 i elits, i per a Valls, Colau era una populista amiga de manters. Per això, un pacte de Colau amb Valls seria un pacte molt poc comú. A Iceta ja li estaria bé. Els socialistas espanyols volen pactar amb Ciutadans perquè un pacte amb Rivera no tindria costos per al PSOE; en canvi, un pacte amb els independentistes (el de Maragall, Colau, Collboni) no cal que els ho expliqui.

Que n’estiguem parlant, però, indica fins a quin punt, que Iceta digui “Farem tot el que faci falta” revela que un govern independentista fa molta més por als sectors que remenen les cireres econòmiques i a l’Estat profund que un govern dels Comuns o de Unides Podem. “Tot el que faci falta” sembla un “Tot per la pàtria”. És així. Sentint els laments de les últimes hores per la victòria de Maragall, semblaria que l'última esperança de l’establishment a Madrid i Barcelona era Colau. Quina ironia que la garantia dels de sempre siguin els que volen assaltar els cels. És la versió 2019 de l’’Antes roja que rota’.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.

I que tinguem un bon dia.