L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L’independentisme és una olla de grills'

"O no troba ningú que li parli clar o tots els que li parlen clar li diuen coses diferents. El resultat és un bloqueig en la direcció i en la velocitat"

L’independentisme és, en aquests moments, una olla de grills. Parlo, sobretot, de partits polítics i de polítics. Tothom està buscant el seu lloc, tothom emet el seu missatge. L’independentisme no aconsegueix consensuar una sola veu i, en conseqüència, no pot aspirar a consensuar una sola estratègia.

Diguem d’entrada que l’independentisme és divers, sobretot a Catalunya, on no hi ha un únic gran partit nacional com a Escòcia (i per tant és normal la pluralitat de veus), però d’ençà que va començar la repressió de l’Estat és evident que no tots els conductors del Procés posarien la màquina a la mateixa velocitat ni triarien la mateixa via.

"Tothom està buscant el seu missatge mentre els presos no surten, els exiliats no tornen, el PDECat i Esquerra governen junts però no van alhora, el PDECat comença a tenir tantes ànimes com dirigents, el desprestigiat Valls es passeja per Barcelona buscant un lloc al món […]"

Per exemple, ahir Ernest Maragall va dir a la BBC que fins que l’independentisme no arribi al 50% de suports no tindrà cap dret a demanar ajuda internacional. L’afirmació és discutible, perquè ¿com sabrem si hem arribat al 50% si no fem un referèndum acordat amb l’Estat? Sabem que sota els cops policials i en eleccions parlamentàries el sobiranisme ha arribat al 48%. ¿No és una xifra com per encendre totes les alarmes a Europa? Però més enllà de discutir això amb Maragall, interessa el contrast d’aquesta podríem dir-ne “velocitat lenta o de reagrupament de forces”, amb manifestacions com les de Toni Comín, a Bèlgica, en què deia que ell se’n va anar a l’exili per fer una República, no unes eleccions autonòmiques. El mateix Puigdemont ha dit en alguna ocasió que el referèndum de l’1 d’Octubre val, però que el millor seria un d’acordat amb l’Estat. La CUP és partidària de desobeir, tot i que la seva alcaldessa de Berga no desobeeix. Tothom està buscant el seu missatge mentre els presos no surten, els exiliats no tornen, el PDECat i Esquerra governen junts però no van alhora, el PDECat comença a tenir tantes ànimes com dirigents, el desprestigiat Valls es passeja per Barcelona buscant un lloc al món i la gent que fa un any vivia enganxada al mòbil, a la web de l’ARA i a la ràdio perquè alguna cosa grossa estava a punt de passar i es disposava a deixar-ho tot si es requerien els seus serveis, ara o no troba ningú que li parli clar o tots els que li parlen clar li diuen coses diferents. El resultat és un bloqueig en la direcció i en la velocitat.

Mirin, crec que a aquestes altures tothom sap que de remeis ràpids i miraculosos no n’hi ha i que cap independència és fàcil. La cosa es complica perquè el factor humà dels presos i els exiliats provoca perspectives diverses. Per tant, caldria mirar-se la situació fredament i concloure que cal que el Govern governi, que el Parlament legisli, que els exiliats internacionalitzin i que tots fem pressió perquè la vergonya dels presos polítics es giri contra l’estat espanyol. Cal preparar bé les eleccions municipals i la resposta al judici i les condemnes. Preservar la convicció interior que Catalunya té dret a decidir i que ha defensat de manera digna els drets civils de la cacofonia política.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.