El final de la història

Fins i tot comptant que per més professionalitat que hi posin metges i mestres les retallades acaben per afectar la qualitat dels serveis públics essencials, encara es pot continuar afirmant que en matèria de sanitat i educació, "no sabem el que tenim". Almenys, vist des dels Estats Units.

Aquests dies, els campus de les universitats americanes van plens d'estudiants amb toga i birret, camí de la cerimònia de graduació. Més de la meitat d'aquests joves han fet la carrera gràcies a préstecs que tornaran en els pròxims vint o trenta anys, amb un deute que s'enfila, de mitjana, fins als 20.000 euros. Els americans deuen en conjunt un bilió d'euros (un bilió dels nostres, un milió de milions) en crèdits a l'estudi universitari. I això comptant que, des que van néixer, la família no ha parat de posar diners al seu compte per al college , que recorda molt aquella formalitat amb què les cases catalanes obrien (obren?) una llibreta a La Caixa al fill que acabava de néixer.

¿Val la pena invertir 50.000 euros en una carrera? Fins ara Amèrica pensava que sí. Però les matrícules s'apugen cada any. I per més que allà també funcioni la suggestió que com més car és un producte millor sembla, la crisi està despullant el negoci universitari: prop de la meitat dels graduats el 2010 van anar a parar a feines que no requerien una llicenciatura. ¿I com es torna el préstec si el 60% dels llocs de treball perduts durant la recessió tenien sous de classe mitjana i el 60% dels llocs de treball creats durant la sortida de la crisi tenen sous baixos?

I tot i així, famílies americanes i de tot el món continuen fent cap als colleges perquè malgrat tot encara són garantia de futur. Amb aquests preus de matrícules no hi ha espai per a l'estudiant frívol ni mandrós, sinó que l'ambient és d'esforç, competència, creativitat, estímul i contacte amb l'excel·lència. Hi ha bons professors perquè hi ha bons sous. I mitjans per treballar. Empreses de tot el món vénen a pescar a les universitats americanes, que funcionen com a certificat de garantia. Aprovar a seques és un fracàs. Repetir és imperdonable. Hi ha beques en joc. La responsabilitat angoixa però espavila. Uns conceptes que els nens americans senten a casa i a l'escola des que deixen de veure Disney Channel.

I tot això, ben bé, no ho tenim. Perquè d'aquesta exigència en surt l'èpica americana del "tot és possible" que tant ens molesta als europeus, amb la nostra mirada de tornada de tot. Les cerimònies de graduació poden semblar ingènues però transmeten un entusiasme encomanadís.

Abans-d'ahir una estudiant que es graduava va dir als seus companys amb ulls brillants: "Hem de preguntar-nos quin nou capítol de la història volem veure que es fa realitat durant la nostra vida!" I un, que l'escoltava, mentre rumiava la nova via espanyola al final de la història, aquesta reescriptura de Fukuyama que converteix la Constitució en l'alfa i l'omega, va tenir ganes de demanar-li que l'ajudés a fer realitat el capítol que somia. I de matricular-se.