Madonna arriba a la universitat

El primer llibre acadèmic que es publica a Espanya sobre la Reina del Pop analitza la seva figura i el seu impacte en la indústria musical i social des dels 80

Les últimes quatre dècades estan marcades d’una manera o altra per la figura de Madonna. Seria fer curt dir que només ho està la banda sonora d’aquests anys: la seva empremta s’ha fet notar també en la visibilització de les minories sexuals i les dones, i en camps més eteris com la moda. També a l’hora de mostrar, una vegada i una altra, que independentment de l’edat, un pot transmetre la imatge i el missatge que vulgui. Coincidint amb el fet que Louise Veronica Ciccone fa 60 anys, ens endinsem en el primer llibre de caràcter acadèmic que es publica a Espanya sobre la seva figura i el seu impacte. Madonna omple estadis i fa ballar multituds, però ara també és matèria universitària. “A més de fer 60 anys enguany en compleix 35 en el món de la música i ens semblava un moment molt adequat per fer un resum de l’evolució de la seva carrera i fer un reconeixement a la seva figura”, diu el periodista Alberto Rodríguez, el fundador, juntament amb el també periodista Gonzalo Izquierdo, de l’editorial Dos Bigotes, on han publicat Bitch she’s Madonna. La reina del pop en la cultura contemporánea.

'Strike a pose': 35 anys de Madonna en 15 videoclips

“Sabíem que en anglès hi havia alguns estudis sobre la figura de Madonna que s’allunyaven de la típica biografia, però no arribaven fins a l’actualitat i per altres raons no encaixaven amb el que volíem. Així que vam decidir fer un projecte propi. Vam veure que el 2015 el professor Eduardo Viñuela havia organitzat un curs de caràcter acadèmic a la Universitat d’Oviedo sobre ella i l’índex de continguts que ens va presentar coincidia amb la nostra idea”, afirma Gonzalo Izquierdo. Aviat tindran feina per tenir el llibre al dia, ja que Madonna afirma en una entrevista a l’últim número de l’edició italiana de la revista Vogue que traurà un nou disc abans que acabi l’any.Serà el 14è i tindrà de productor Mirwais Ahmadzaï, amb qui ja va treballar en el polèmic American life (2003). La cantant també explica que en els seus nous temes hi ha influències del fado, ja que des de fa un temps viu a Lisboa i n’ha escoltat sovint. Tot apunta que el primer senzill serà Beautiful game, el tema que va interpretar a l’última gala del Met.

Una reserva que se li pot fer a Bitch she’s Madonna és que les aportacions de la desena de músics, musicòlegs, historiadors i sexòlegs que hi participen sorgeixen d’una admiració manifesta i que amb prou feines qüestionen ni la seva obra ni les seves accions públiques. “Madonna sempre ha fet el que ha volgut i ha tingut un control brutal sobre la seva carrera, mentre que hi ha altres artistes que són més fruit d’un productor; ella no, i esclar, això comporta crítiques”, explica Gonzalo Izquierdo. “El millor de la figura de Madonna és la seva ambivalència. Abordar la seva carrera és complicat”, subratlla.

35 anys en primera línia

Al llarg de 35 anys i amb una presència artística i mediàtica tan continuada i alhora canviant, és fàcil oblidar-se d’alguna de les Madonna que hem vist des que l’any 1983 va publicar el disc que porta el seu nom. Bitch she’s Madonna -el títol fa referència al tema Bitch I’m Madonna, del seu últim disc, Rebel he art - fa un repàs molt precís de la seva biografia, des de la noia de Michigan que ja té formació com a ballarina de dansa contemporània que marxa a Nova York el 1978 a buscar fortuna amb 35 dòlars a la butxaca, en un moment en què la ciutat passava per una època de vaques magres, fins a l’estrella del pop, cineasta, mare de sis fills i empresària en què s’ha convertit. Entre l’una i l’altra hi ha la cantant que es forja en l’escena dels clubs novaiorquesos més avançats i que forma part de dos grups, Breakfast Club i Emmy and The Emmys. També la creadora que, com David Bowie -Madonna reconeix que va ser el seu gran referent quan començava-, trasllada elements de l’avantguarda a la cultura de masses.

Més endavant hi haurà la Madonna que parla dels embarassos adolescents i del racisme i la religió en temes com Like a prayer i Papa don’t preach, la que porta al terreny del pop el voguing -una eina d’empoderament als clubs d’afroamericans- i la que explora en públic la seva sexualitat al llibre Sex i el disc Erotica (1992). “Cap artista mainstream havia arribat a aquests límits ni havia abordat la sexualitat d’una manera tan crua”, diu Gonzalo Izquierdo. Va rebre atacs molt durs i ella va contestar amb el tema Human nature, en què deia que no es penedia de res. “Seria una bona sexòloga”, afirmen els sexòlegs Iván Rotella i Ana Fernández Alonso.

El final dels anys 90 és un moment àlgid en la carrera de Madonna, amb el gir a l’electrònica que fa amb Ray of light (1998). “Mostra la capacitat de reinvenció que ha desenvolupat i que caracteritza la seva carrera”, explica Alberto Rodríguez. No tindrà tanta sort amb American life (2003), el seu treball més polític. El 2005 va tornar a la febre per ballar dels dissabtes a la nit, sobretot amb l’omnipresent Hung up, el primer senzill del disc Confessions on a dance floor. Per si algú dubtava que ella seguia sent la Reina del Pop, quan va actuar en la final de la Superbowl del 2013 va arribar a l’escenari amb un desplegament que recordava el d’Elizabeth Taylor a Cleopatra. “Moltes vegades es parla de Madonna i la seva música queda en un segon pla. Ens semblava important posar en relleu que és la coautora dels seus temes des del començament de la seva carrera”, explica Izquierdo.

Ansietat per destronar la reina

Un altre senyal de la mirada esbiaixada que sovint s’ha aplicat a la carrera de Madonna es troba en els debats sobre si estrelles més joves com Beyoncé, Britney Spears, Lady Gaga, Miley Cyrus, Katy Perry i Rihanna la poden destronar. “Diuen que és la Reina del Pop però constantment s’està buscant una substituta. Per què en la música pop només pot haver-hi una dona que lideri i en canvi els mitjans no creen aquesta guerra en el cas dels homes? Passa en tots els àmbits de la societat: quan una dona assoleix una certa repercussió en la seva feina, li posen més traves per veure-la reconeguda”, diu Alberto Rodríguez. A més, al pròleg, Eduardo Viñuela subratlla la seva generositat amb les més joves. “No ha sigut una reina tirànica, sinó tot el contrari, ha trencat amb la dinàmica patriarcal de la lluita entre dives i ha apostat per la sororitat, col·laborant amb moltes de les artistes més joves del panorama actual”. En el cas dels reis del pop, la situació és trista, ja que Michael Jackson i Prince, que van néixer com Madonna el 1958, són morts.

Mirar enrere en la trajectòria de Madonna fa un cert vertigen: els seus inicis coincideixen amb els anys en què el president dels Estats Units era Ronald Reagan, amb l’esclat de la pandèmia de la sida i amb el papa Joan Pau II, conegut pel seu tarannà més conservador. Les trifulgues vaticanes amb la cantant són antològiques. Per acabar, Madonna creix en paral·lel al canal MTV, sorgit el 1982, i l’esclat dels videoclips. “La carrera de Madonna està íntimament lligada a la consolidació de la globalització”, afirma al pròleg Viñuela, que també destaca que la diva nord-americana ha sigut un símbol “per crear comunitat” en el feminisme i el col·lectiu LGTBI, i que Madonna va contribuir a la lluita contra els estralls del VIH des dels anys 80.

Etiquetes