Arquitectura

Manuel Sayrach, del Modernisme a la llum

Una monografia explora la vida i tots els vessants de la producció d’un arquitecte que va ser un creador total
Manuel Sayrach, del Modernisme A la llum

Com Antoni Gaudí, Manuel Sayrach i Carreras (1886-1937) creia que no li calia cap altra mestra que la natura. En va deixar una mostra extraordinària a Barcelona, a la casa familiar a la Diagonal amb Enric Granados construïda el 1918: a dins del vestíbul es té la sensació d’haver entrat en el ventre d’una balena i un pot pensar que les línies sinuoses dels murs les va fer l’aigua del mar acariciant la sorra. “Va ser un gaudinista total -diu el fill de l’arquitecte, Manuel Sayrach i Fatjó dels Xiprers-. No per ser-ne deixeble, sinó perquè comparteix amb ell la filosofia que darrere l’art hi ha poesia, que les pedres poden parlar”.

Tot i que la Casa Sayrach és una icona, la figura del seu autor s’ha donat a conèixer amb comptagotes. Per això el llibre que li acaba de dedicar l’Ajuntament de Barcelona, Manuel Sayrach, 1886-1937. Arquitectura i Modernisme a Barcelona, del mateix Sayrach i la historiadora Núria Gil Farré, és una molt bona oportunitat per conèixer-lo, perquè també revela tots els vessants de la seva producció com a pensador, dramaturg, escenògraf i escriptor. “Ho va tocar tot. Li diuen arquitecte perquè és el seu vessant més brillant, però ara s’ha començat a veure que és l’home de la llum. No va ser un arquitecte que fes llibres, sinó que va anar a buscar l’art total”, explica Sayrach i Fatjó dels Xiprers. A continuació, cinc claus de l’apassionant vida i trajectòria de l’arquitecte Manuel Sayrach.

La salvaguarda de l’arxiu

La casa familiar va ser ocupada durant la Guerra Civil

El desarrollismo va acabar amb l’obra potser més emblemàtica de Sayrach: la Torre dels Dimonis, el domicili familiar estival a Sant Feliu de Llobregat. L’habitatge incloïa un jardí que es podria considerar un Parc Güell en petit per tots els elements simbòlics que hi va crear. La torre va ser ocupada durant la Guerra Civil i les famílies que s’hi van instal·lar van cremar mobles i papers per escalfar-se. Els materials conservats a l’Arxiu Sayrach, entre els quals hi ha dibuixos, llibres i manuscrits, van ser salvats pels hereus. Crida especialment l’atenció un àlbum amb més de 2.000 petits croquis d’edificis i mobles fets per Sayrach durant la seva formació. També el projecte per a un gran fris escultòric probablement per a la plaça de Catalunya. També va ser destruïda després de la Guerra Civil una altra obra de l’arquitecte, el monument al Sagrat Cor als escolapis de Moià, però sí que es conserva el panteó familiar al cementiri de Montjuïc, caracteritzat per una recreació estilitzada de la muntanya de Montserrat. Com a arquitecte, Sayrach va ser considerat anacrònic perquè va tenir com a referent el Modernisme i no el Noucentisme, que estava en voga quan va tenir el títol d’arquitecte. Tot i així, a la porta del fons del vestíbul de la Casa Sayrach es pot observar com reprodueix la d’entrada d’una manera més austera. “El que era important del pare era la seva filosofia. Tenia com a model Goethe, creia que s’acostava més a l’home ideal”, subratlla el fill.

Devoció per l’esposa

Monserrat Fatjó dels Xiprers va morir prematurament el 1932

L’altar del mausoleu familiar dels Sayrach està protagonitzat pel relleu d’una dona jacent vestida de núvia, una evocació del casament etern entre Manuel Sayrach i la seva dona, Montserrat Fatjó dels Xiprers, vint anys més jove que l’arquitecte. Va morir el 1932, amb 26 anys, i just abans va demanar-li al seu marit que la vestissin de núvia per quan el rebés al cel i que l’envoltessin dels ciris dels batejos dels seus cinc fills. El fill de l’arquitecte recorda que el pare tenia com a referent el savi del segle XII Pere Abelard i que tots dos van trobar la seva Heloïsa quan tenien 40 anys.

Montserrat Fatjó dels Xiprers sí que va poder veure com el seu marit l’homenatjava en vida: Sayrach va posar el seu nom a la casa contigua a la Casa Sayrach i al vestíbul hi ha dues M entrellaçades.

Gerent d’assegurances

Sayrach va treballar a la casa familiar d’assegurances

Manuel Sayrach no es va poder dedicar a la seva obra a temps complet: a partir de l’any 1928, als matins exercia de gerent a l’innovador Instituto Español de Seguros sobre Enfermedades, considerada com la primera companyia estatal d’assegurances per a la gent humil, que el seu pare havia fundat el 1899. “Només tenia les tardes, per estudiar. La mare va escriure a l’avi oferint-se per suplir el pare durant algunes hores perquè tingués més temps per al món creatiu, però com que van acceptar tenir cinc fills en sis anys no ho va poder fer”, explica el fill de l’arquitecte. Sí que va col·laborar amb ell traduint al castellà algunes obres del seu marit.

Autor d’una Constitució

Manuel Sayrach creia en una República plurinacional

Un dels llibres més sorprenents del llegat de Sayrach pel seu caràcter polític és República i Constitució. “El pare era republicà de sempre i va conèixer Macià de jove. Com que la dictadura de Primo de Rivera li va prohibir a Sayrach una conferència que havia de fer després d’una de Macià, va decidir escriure la conferència i l’hi va donar més endavant, quan es va proclamar la República i Macià va ser president. Va creure que Macià era una estrella nova i que tenia el personatge que volia”, explica el fill de l’arquitecte. El llibre inclou la conferència que havia de fer i també hi va exposar la idea d’una “República dels estats ibèrics”, amb capitals com ara Lisboa, Bilbao, Madrid i Barcelona. Macià li va respondre que era un “idealista”, perquè estava convençut que Espanya no acceptaria un estat plurinacional. “El pare representava la tercera via. No volia la guerra, sinó el diàleg i la pau”. El catalanisme de Sayrach s’estén fins i tot a la seva obra arquitectònica, ja que va concebre la Torre dels Dimonis i la Casa Sayrach com un homenatge a Catalunya i el seu paisatge.

Filòsof de la llum

Els graons virtuosos per arribar fins a Déu

Manuel Sayrach va deixar inacabat un llibre titulat Filosofia lucis, en el qual explicava la seva visió de la relació entre l’home i Déu en els termes d’una filosofia de la llum. “Som fum i hem d’acabar esdevenint llum”, diu el fill de l’arquitecte citant un fragment de l’obra del seu pare. L’arc de Sant Martí era un element central d’aquesta filosofia poètica i metafísica, en la mesura que la guspira que segons Sayrach es porta al néixer podia prendre un dels set colors de l’arc iris. “Els colors esdevenen els graons, les diverses vies per assolir la plenitud de la llum”, va escriure també Sayrach.

Filosofia lucis havia de ser el pòrtic d’una sèrie de set Drames de la llum sobre cadascun del set colors, dels quals només va publicar, pagant les edicions ell mateix, Abelard i Heloïsa, sobre l’amor, i Reigzel, l’íntim amic, una història sobre l’amistat a l’Antiguitat. Adrià Gual va planejar estrenar Abelard i Eloïsa.