ART

Salvador Dalí a Mònaco: tastaolletes, virtuós i incansable

El Fòrum Grimaldi contextualitza amb 80 obres la relació de l’artista amb la història de l’art

El pintor que per a Salvador Dalí reunia més qualitats era Vermeer: li va posar la màxima qualificació en l’esbós d’un rànquing que va elaborar per al seu tractat de pintura 50 secrets màgics per pintar, publicat l’any 1947. El pintor holandès aconseguia la màxima qualificació, un 20, en els camps de l’ofici, la inspiració, el color, el dibuix, la genialitat i la composició. Dalí només li va restar un punt en un camp, el de l’originalitat. Amb aquesta puntuació extraordinària Vermeer va quedar per davant d’altres grans mestres com Rafael, Leonardo da Vinci, Ingres, Velázquez i Picasso. L’artista que en va sortir més malparat va ser Mondrian: Dalí li va posar un 0 en totes les categories tret de la de composició, en què li va posar un 1.

Una altra curiositat d’aquesta llista és que Dalí s’hi va incloure perquè, com es pot veure a partir d’avui en l’exposició del Fòrum Grimaldi de Mònaco Salvador Dalí. Una història de la pintura, es considerava un hereu prou digne d’aquella tradició. “Com que a Europa Dalí és una mica conegut vam decidir que prescindiríem del personatge i ens tornaríem a centrar en el pintor”, afirma Montse Aguer, la directora dels Museus Dalí i comissària de la mostra. “Com que són bàsics el seu tractat de pintura, la seva idea de taller i la seva relació amb la història de l’art -amb els seus contemporanis però sobretot amb els mestres del passat-, hem donat una visió de l’evolució pictòrica de Dalí”, afegeix.

Després de veure el llegat de Dalí analitzat des de les perspectives més diverses, Salvador Dalí. Una història de la pintura és com un oasi: en lloc de voler filar massa prim i llançar noves hipòtesis, les 52 pintures i 28 dibuixos exposats, datats entre els anys 1916 i 1983, recorden que Salvador Dalí va ser un pintor infatigable que va començar explorant les possibilitats de l’impressionisme i que sis anys abans de morir seguia pintant i tornant a revisar motius de la seva etapa surrealista. Entre aquests dos extrems hi ha l’artista que tempteja amb el cubisme, la pintura metafísica i l’abstracció, el pintor místic i alhora fascinat per la ciència i un dels precursors del pop art. “Salvador Dalí acostumava a dir que quan es comparava amb els pintors del segle XX es veia molt bo però que quan ho feia amb els grans mestres es trobava molt més mediocre”, diu Aguer.

Amb tot, cal recordar l’aportació que l’artista empordanès va fer a la pintura del segle XX i al surrealisme amb unes de les seves invencions més genuïnes, el mètode paranoico-crític: només cal mirar La memòria de la dona-infant del Museu Reina Sofia per poder apreciar fins on va arribar amb la combinació de les imatges i les imatges dobles.

En el 30è aniversari de la mort

L’exposició està organitzada per la Fundació Dalí i el Fòrum Grimaldi, juntament amb el Museu Reina Sofía i el Museu Dalí de Florida, i també inclou 30 documents, entre llibres i manuscrits, 48 fotografies, sobretot de Brassaï, 10 objectes del taller de Salvador Dalí i 10 vídeos documentals. El Fòrum Grimaldi organitza una gran exposició cada estiu i enguany van decidir dedicar-la a Salvador Dalí -que va tenir residència a Mònaco en l’última etapa de la seva vida- per commemorar el 30è aniversari de la seva mort. La inauguració d’ahir al vespre va estar encapçalada pel príncep Albert II de Mònaco, els presidents del Fòrum Grimaldi i de la Fundació Dalí, Henri Fissore i Jordi Mercader; Montse Aguer i patrons de la fundació com la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, i Cristina de Borbó.

El muntatge de l’exposició evoca el taller de Portlligat i és espectacular. També inclou una picada d’ullet al cinquè centenari de la mort de Leonardo da Vinci, un altre dels mestres més admirats per Dalí: el cor del recorregut està cobert amb una recreació de la cúpula amb forma d’icosàedre que l’artista empordanès va trobar en un tractat de Leonardo i que no va poder construir al seu taller de Portlligat perquè els mitjans tècnics d’aleshores no eren prou avançats. “Hem reconstruït el taller ideal que va publicar a la revista House & Garden ”, explica Aguer.

Entre els plats forts del recorregut hi ha Violetes imperials, que ha sortit excepcionalment del Teatre Museu Dalí; una obra poc coneguda que la Fundació Gala Salvador Dalí va adquirir el 1998, Retrat d’Edward Wassermann ; Dit gros, platja, lluna i ocell podrit, del Museu Dalí de Florida; L’espectre del sex-appeal, i Desmaterialització prop del nas de Neró. Pel que fa a obres posteriors, criden l’atenció Al·lucinació rafaelesca, en què Dalí va crear jocs òptics aprofitant les vetes de la fusta, i una obra en què també cal afinar la vista per adonar-se que un penya-segat amaga un David de Miquel Àngel capgirat. “Hem volgut anar més enllà del Dalí surrealista i mostrar tota la seva amplitud”, conclou Aguer.