L’edat d’or del pastel reviu a la Fundació Mapfre

BarcelonaEl pastel ha sigut sovint el germà pobre de les arts plàstiques: queda per sota de la pintura a l’oli en la jerarquia de les tècniques artístiques, i fer exposicions de pastels no és senzill perquè les obres són molt delicades. La Fundació Mapfre s’ha conjurat contra aquests dos fets i aquest dijous obre una gran exposició de pastels amb més de 65 prestadors internacionals: Tocar el color. La renovació del pastel. “Abordem una història de l’art sobre la qual no és posa el focus habitualment”, diu la directora de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre, Nadia Arroyo.

La mostra inclou 96 obres de 68 artistes des de la dècada de 1830 fins a mitjans del segle XX entre les quals n’hi ha de tan coneguts com Eugène Delacroix, Berthe Morissot, Claude Monet, Jean-François Millet, Pierre-Auguste Renoir, Edgar Degas, Fernand Khnopff, Joaquim Mir, Joan Miró, Pablo Picasso, Le Corbusier i María Blanchard. “El segle XIX és l’edat d’or del pastel, és quan es van fer més descobertes i va haver-hi una evolució més gran”, diu Philippe Saunier, conservador de museus i comissari de la mostra. Les obres exposades són molt fràgils perquè les barretes de pastel són senzillament pigments en pols aglutinats amb una resina i es poden fer malbé molt fàcilment. Tot i així va donar infinites possibilitats artístiques als artistes des del segle XVI fins que les avantguardes van posar les qüestions tècniques en un segon pla. Curiosament, un dels pintors que va ser més trencador amb aquesta tècnica va ser un mestre del realisme. “Si entre tots els artistes n’hagués de triar només un pel seu caràcter innovador, triaria Jean-François Millet -diu Saunier-. Va treballar el pastel com un dibuix, sense pensar en el color. Va fer servir tons apagats i va pintar escenes rústiques i retrats de camperols que no s’havien vist fins aleshores”.

Competir amb la pintura a l’oli

A l’altre extrem de Millet hi ha l’obra Cristòfor Colom mort a la seva presó, de Charles-Laurent Maréchal: “És un antipastel. Pel format i per la temàtica, intenta fer la competència a la gran pintura”, diu el comissari.Un dels artistes més reconeguts per l’ús del pastel va ser Odilon Redon, que mereix un apartat específic dins el repàs de diferents moviments artístics francesos i internacionals del recorregut, des del realisme i l’impressionisme fins a l’informalisme, passant pel futurisme i el surrealisme: “Odilon Redon és un artista molt admirat a França. Clou el segle XIX i obre el XX”, explica Saunier. “És certament l’artista que es consagra al pastel amb més constància i convicció i qui hi dedica unes consideracions estètiques i espirituals que en fan més que un simple material entre altres”, es pot llegir al catàleg de l’exposició. Redon està represenat amb cinc treballs, entre els quals destaquen Perfil sota un arc i El cim. Totes dues fan oblidar els tòpics que han caigut com a lloses damunt el pastel històricament: que si és un art femení, que si serveix per fer els esbossos de les pintures a l’oli o obres comercials realitzades amb més rapidesa.

Una altre dels trets del pastel que es poden observar és que alguns artistes el van fer servir perquè és una tècnica que quan sortien a la natura els permetia capturar el moment, com si fessin una instantània. Un dels casos més destacat d’aquest ús del pastel és A prop de Gibraltar, de Delacroix, que té la data inclosa, i un altre és Entrada al port d’Honfleur, de Boudin, conegut per la seva traça per pintar els núvols. Pel que fa a la relació de les dones del segle XIX amb la tècnica del pastel, té molts matisos perquè ha anat en paral·lel a la seva situació en el món de l’art, com es pot veure amb els treballs d’artistes com Mary Cassatt, Berthe Morissot i la pionera Rosalba Carriera. Aquestes i altres artistes “es van sentir més atretes pel pastel perquè era una tècnica menys valorada i pensaven que seria més fàcil fer-s’hi un lloc”, diu el comissari. També cal tenir en compte que el pastel és més assequible que la pintura a l’oli i les permetia treballar en tallers més petits.

Un altre dels atractius de Tocar el color. La renovació del pastel és que permet descobrir nombrosos artistes poc coneguts aquí, com Jean-Francis Auburtin, William Degouve de Nuncques i Joseph Stella. El pastel va entrar al segle XX gràcies al fet que artistes avantguardistes com Joan Miró, representat per un paisatge tradicional de joventut i un personatge ferotge dels anys 30, van tenir una formació acadèmica. Com es pot veure en una de les últimes obres, Hans Hartung va portar el pastel al límit, quan el va fer servir per fer un seguit de traços violents damunt la tela.

En els últims anys s’han pogut veure nombroses exposicions sobre el pastel. De fet, la National Gallery de Washington en va obrir una fa pocs dies, però amb la particularitat que les obres són dels seus fons.