De l’Escola al Casal

S’acaba l’escola i arriba el temps del casal. Ha estat un any de córrer al matí per preparar esmorzars, per acompanyar a col·legi. Un any de quadrar agendes familiars, d’adaptar els horaris al bàsquet, a les classes de trombó, de francès o al reforç, quan ha estat necessari. Si passegeu per davant de qualsevol escola a l’hora en què els pares van a buscar els fills, hi trobareu persones que, per molt atrafegades que vagin, somriuen. Com els dissabtes al matí, quan ens afanyem d’una banda a l’altra per anar a les pistes esportives, en una mobilització d’un valor social i educatiu immens, organitzadíssim, i molt difícil de veure, a nivell escolar, en altres països. Tanmateix ha estat un any d’ofensiva contra l’escola catalana, un dels pilars del bon funcionament de la nostra societat. El govern espanyol, els partits del 155, gran part dels mitjans de comunicació espanyols i tot l’aparell de l’Estat tenen clar que l’escola catalana ens salva, i que salvant-nos ens fa més forts. Vull dir que ens salva a nosaltres, els catalans. L’escola catalana és la fornal d’una societat en la qual val la pena viure. L’escola catalana és la conseqüència d’un procés i d’una convicció compartida: sense una educació ferma, i basada en principis, no hi ha societat que veritablement aculli i impulsi la nostra mainada. A l’escola els nostres fills treballen sobre la base dels principis d’equitat, de justícia, de perseverança, de catalanitat, d’integració; de bondat. A l’escola catalana els herois són els mestres, els equips directius, els tècnics i el personal de suport. L’escola catalana és un conjunt de microcosmos en el qual tothom que passa la tanca del pati, des del carrer, és valorat en peu d’igualtat. A l’escola ens hi juguem seguir sent un sol país i un sol poble. Per això l’ataquen sense pietat; per això criminalitzen els mestres; per això en qüestionen els mètodes i els llibres de text. Carregant-se l’escola, pensen, es carregaran el futur immediat de la catalanitat. La nostra reacció, a més de ser dura, i defensiva, hauria de tenir un component més agosarat i propositiu. Agosarat pedagògicament, utilitzant tecnologia a dojo, aprofundint descaradament en la literatura i la filosofia; il·luminant amb les matemàtiques i les ciències. Esforç, mèrit, capacitats, gaudi, oportunitats: hi hem de gosar. El progrés només s’aconsegueix així.

Hi pensava fa pocs dies mentre passejava amb l’Enric Canet, una de les ànimes del Casal dels Infants, pels carrers del barri del Raval. El Casal s’ha convertit en una de les eines d’integració més potents del país per una combinació d’oportunitat, de capacitat i d’ambició. També per la voluntat de ferro dels seus impulsors, i per la intuïció dels infants i de les famílies que en gaudeixen: al Casal s’hi aprèn a conviure; al Casal s’hi fa comunitat. L’Enric, a qui caldria escoltar molt més, té una mirada que a primer cop d’ull sembla de murri. Al cap d’una estona, però, el murri va desapareixent per donar pas a la fe profunda en l’home, limitacions incloses, i en alguna cosa més, que ens mou ençà i enllà de nosaltres mateixos. Lluny de tot bonisme ingenu, lluny dels totoresismes, lluny de la indignació improductiva, l’Enric proposa. Fa molts anys que, amb el Casal, és a la primera línia de combat contra el prejudici, l’exclusió i la desigualtat. Tot visitant algunes de les aules en les quals el Casal treballa amb infants i amb famílies del barri, m’explicava com els serveis socials estan desbordats, i com l’arribada massiva de famílies i de criatures soles exigeix el replantejament de tot el que estem fent. No cal aturar res. Senzillament cal repensar el que no funciona i actuar-hi de manera pràctica. Precisament perquè estem convençuts que l’escola ens salva cal que dotem l’escola dels recursos humans, tècnics i econòmics necessaris. Al Casal dels Infants els educadors i els voluntaris associen l’aventura educativa dels fills als pares, als tutors i fins i tot als veïns, quan pares i tutors fallen. Tots sabem que la família és essencial, em deia l’Enric i, per tant, cal treballar-hi, també ara, quan passem del temps d’escola al temps del casal d’estiu.

L’atac contra l’escola catalana ens ha de fer conscients de la seva importància. Sí, ja sé que tothom dirà que se n’és molt conscient. El que cal, penso, és que la importància que hi donem es converteixi en polítiques noves, allunyades dels pedaços i de les mirades de biaix. No hi ha mal més gran que el de negar el problema. Encarem-lo amb optimisme, amb la mirada de l’Enric. Donem vacances a l’escola i anem al casal amb ganes de tornar-hi al setembre, més ben equipats que mai. Això deu ser fer república.

Etiquetes