Qüestió d’amics

En Bryan i en Kyle lideren una de les empreses més punteres del món. Han desenvolupat la tecnologia necessària per construir satèl·lits de la mida d’una capsa de sabates, llançar-los a una òrbita subespacial i posar-los al servei de l’agricultura i de les ciutats del món. En Bryan i en Kyle, juntament amb un grup de catalans, lideren el desenvolupament del món del big data relacionat amb les ciutats. Els satèl·lits permeten recollir dades de ciutats de tot el món, utilitzant paràmetres idèntics, comparables i tractables per desenvolupar serveis a les persones de la màxima qualitat, no importa si ets a Palo Alto o a Kuala Lumpur. En Bryan i en Kyle es van conèixer a la Universitat de Califòrnia. Els va unir la passió per l’enginyeria, la passió per les andròmines, com ells diuen, i una intuïció: la seva passió podia millorar la vida de centenars de milers de persones. Havien començat els estudis junts, i de cervesa en cervesa, de nit de no dormir en nit de no dormir preparant els exàmens, treballant molt durament, van començar a desenvolupar la idea dels seus satèl·lits. Els mancava el lligam amb el vessant social, però els havia d’arribar un dia o altre, perquè hi ha projectes que estan predestinats a marcar el camí. En Bryan i en Kyle es van fer amics somniant, apassionant-se, fracassant, aixecant-se i sent molt tossuts. Al final un fons lligat a la seva universitat els va fer cas, van rebre el primer ajut financer per fer volar l’empresa i ara ja fan volar els satèl·lits que han de canviar la manera de fer ciutats en els pròxims anys. Qüestió d’amics.

La Natasha, la Caterina i en Boris havien estat els estudiants més brillants de la seva generació. El govern del seu país els havia seleccionat perquè triessin qualsevol universitat del món per desenvolupar les seves idees relacionades amb el software per a ciutats. Van dubtar molt. La Natasha va estar a punt de triar la Universitat de Barcelona, però al final la crida del MIT va ser més potent. S’havien conegut en el procés de selecció, però el que veritablement els va acostar van ser els tres anys de convivència a Boston, on a més de l’amistat hi va néixer l’amor, i ara en Boris i la Caterina uneixen en un de sol el projecte professional i el projecte de família. Al MIT els van animar a formar la primera empresa, a contractar persones, a treballar en el camp dels serveis socials i de la tecnologia. Van crear una primera empresa, que no va rutllar, especialitzada en el big data. No van abaixar el cap. Es van fer costat. Creien en el projecte. Sabien que els softwares al servei de la millora de la ciutat poden fer progressar notablement la vida de les persones. Avui tenen l’oficina i el centre de desenvolupament en un vell hangar de la NASA, a Mountain View. Treballen amb professionals catalans, amb enginyers de Barcelona que no han estudiat al MIT però que hi poden dialogar amb una competència professional i acadèmica similar. Quan hi parles t’adones del valor del fracàs, de la tossuderia i de la passió per les idees. Qüestió d’amics.

La Clara i la Julie també van decidir muntar una start-up uns anys després de conèixer-se a Standford, la gran universitat californiana. L’una va treballar en el món immobiliari, buscant finançament per a projectes de revitalització de barris; l’altra en un think tank fent recerca sobre polítiques urbanes i recollint dades qualitatives en forma d’enquestes. Ara han creat una organització que promou projectes compromesos, finançant-los i ajudant-los en la tramitació administrativa perquè puguin esdevenir realitat. Els projectes que seleccionen han de respondre a reptes urbans reals i han aconseguit crear un espai col·laboratiu de treball on tothom comparteix experiències que s’acaben traduint en serveis a les persones o a col·lectius determinats. No es conformen amb la societat que han heretat, i s’hi impliquen amb esforç, aplicant-hi coneixement i innovació per millorar-la. També és qüestió d’amistat, i de fer xarxa entre persones amb talent.

El que no he dit fins ara és que aquestes persones de les quals parlo no passen dels trenta anys. La seva ètica de treball, la seva relació amb la societat a la qual serveixen, les relacions personals, són fruit d’un entorn obert que els fa protagonistes del que nosaltres anomenàvem futur. Ells l’estan fent real. Ho fan amb la passió ingènua de qui es dóna del tot. Hem de fer còmplices la nostra universitat, les nostres escoles, els nostres mitjans de comunicació, i tendir cap a la política constructiva, la que facilita els canvis disruptius. Perquè tot plegat, joves catalans, és a les vostres mans. Agafeu els amics i tireu milles!