De drets i de majories

La reunió de dimecres passat entre el Govern i l’administració espanyola va acabar exactament igual que com havia començat. La màxima representant de la delegació espanyola, Meritxell Batet, és una persona intel·ligent i d’una trajectòria política contrastada. Que no parla per parlar. Poques hores abans de la reunió la senyora Batet havia d’oferir una alternativa al cul-de-sac actual. Una aposta, semblava, d’una gran profunditat política que havia de facilitar la possibilitat de sortir de la reunió amb resultats esperançadors. Al cap i a la fi, les conviccions democràtiques i catalanistes de la senyora Batet, militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, ningú no les posa en dubte. I menys encara la solidesa habitual de les seves declaracions. És per això que calia escoltar l’alternativa a la proposta de referèndum de la majoria parlamentària. Batet va dir més o menys literalment que l’alternativa al referèndum era una declaració política. Una opció, va dir, molt més democràtica, més oberta i més en la línia del que el poble de Catalunya desitja. Ho va dir sense oferir dades de suport. De fet, si hagués volgut oferir dades, hauria hagut de donar les dades de: a) el referèndum de l’1 d’octubre, b) les eleccions del 21 de desembre. Però ella va tirar pel dret. Va oferir com a contrapartida al referèndum una declaració parlamentària que pogués obtenir el suport majoritari del Parlament i que representés, com a mínim, va dir, al voltant del 80% de la població catalana. És clar que ho va dir sense recordar que el Parlament de Catalunya ja té una majoria clara. A favor del referèndum. A vegades fins i tot les persones de trajectòria política contrastada obliden les dades contrastades. La ministra oferia la declaració com a novetat, i com a avenç substancial respecte a la situació de carreró sense sortida en què ens havia situat el govern espanyol del PP. La declaració hauria de versar sobre el reconeixement de Catalunya com a nacionalitat (com ja diu la Constitució, vaja) i hauria de mirar de parlar sobre l’aportació justa de Catalunya al conjunt de l’Estat (a canvi, esclar, dels beneficis que tots nosaltres obtenim, des del punt de vista material i espiritual, de ser espanyols). Tot això tancaria el problema català. Immediatament després d’afirmar amb contundència rellevant que la declaració hauria de tenir un suport del 80% dels catalans, la senyora Batet va fer un silenci reflexiu, gairebé dramàtic. Calia aquest moment d’impàs per comprendre que la ministra espanyola no només parlava com a tècnica, sinó que oferia una alternativa política importantíssima: la declaració, va dir, no només hauria de representar i tenir el suport del 80% de la població, sinó del 90% dels catalans o, atenció, del 100% de la població catalana.

Sortint de la reunió amb el govern de Catalunya, la ministra va ser preguntada sobre el dret a l’autodeterminació. La ministra va respondre sense els escarafalls i els fàstics dels representants populars. Va respondre, altre cop, amb la profunditat d’algú que hi ha pensat, de qui per fi ha pogut arribar a Madrid, a la capital, a un càrrec veritablement important, enllà de la província. Meritxell Batet va afirmar que el dret d’autodeterminació no existeix. Tout court. Després va dir que sobretot no existeix per a realitats polítiques com la catalana i que, per tant, el tema calia donar-lo per tancat, que no tenia sentit parlar-ne més i que calia obrir altres camins. Estic segur que la ministra es referia als camins que ella mateixa havia obert, abans, oferint l’alternativa de la proposta de declaració que, recordem-ho, hauria de tenir l’aprovació del 100% de la població catalana. Recordem-ho encara més: segons la ministra, tenim en joc el reconeixement del nostre caràcter com a nacionalitat i el finançament. Una amenaça?

Gràcies a les afirmacions i les propostes de ministres del govern espanyol com José Borrell, o com Meritxell Batet, els catalans hem d’entendre que només ens donen l’opció d’empassar-nos els vells models búlgars: suport per damunt del 90% per donar per vàlida una declaració de res de res; negació dels nostres drets fonamentals. El partit en què milita la ministra havia defensat de manera explícita el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans. Va lluitar per l’amnistia. Va fer costat a la gent represaliada, molts d’ells de les seves pròpies files. Ministra Batet, faci la feina i tregui els presos polítics de la presó, i faci tornar els exiliats en llibertat. No facin més el ridícul. No col·laborin amb el dolor.

Etiquetes