NO HO RESISTIRÉ

Viatjar és una activitat de pèssim gust

Ja som a l’agost i en circumstàncies normals molts subscriptors estarien llegint el diari des de continents llunyans i ciutats estranyes. Perquè ja em disculparan, però últimament molts de vostès han agafat l’impertinent costum de viatjar. Viatjar molt. I, cosa que és pitjor, lluny. Un costum que el confinament a què el planeta ha sotmès els habitants del Regne d’Espanya potser modificarà a fi de bé. Serà una situació que als ciutadans d’ordre que passem les vacances allà on Déu ens donà el néixer agrairem molt. I també ho agrairà la cohesió social, no es pensin! Sobretot perquè la gran diferència, la gran separació entre ciutadans en aquesta comèdia de món on tots creiem ser classe mitjana, no és pas el sou, és el quilometratge.

Viatjar lluny ha esdevingut la forma més comuna de definir l’estatus. Un destí ben triat a l’estiu garanteix sofisticació i notorietat a qualsevol almenys fins per Nadal. Per això, aquest any en què el turista esdevindrà estiuejant, aquest abisme que hi ha entre els que tornen de Nova Zelanda i els que baixen del Maresme serà esborrat. Com s’ho prendrà la classe turística? Amb què ompliran l’Instagram? I el més important: ¿serà possible al setembre retrobar una fraternitat perduda a les oficines i tallers entre els vells enemics, els de l’apartament a Cambrils i els de la tirolina a Costa Rica?

És evident que viatjar tant és de pèssim gust. La gent que un dia és al Vietnam, l’endemà al delta de l’Ebre i per Setmana Santa te’ls trobes penjats d’un fiord demostren una docilitat i manca de criteri a la vida molt preocupant. Decidir no moure’s és el signe suprem de la nova superioritat moral. Perquè com cada vegada sospita més gent, veure-ho tot és l’equivalent més exacte de no haver vist res. És allò que el sociòleg Dean MacCannell, en el seu clàssic El turista: una teoría nueva de la clase ociosa, va batejar com a autenticitat escenificada.

Un viatja per veure allò que ha somniat que vol veure, no per conèixer la realitat. Si anem fins a l’Havana, posem per cas, vostès voldran veure cubans fent de cubà, sandungueros, revolucionaris i bailongos. Ningú anirà fins allà per conèixer oficinistes, ni delineants que entrin a treballar a quarts de nou i surtin a les tres. Allò que MacCannell anomena la back region, el lloc que existeix però no interessa.

Aquest agost molta gent s’adonarà que és molt difícil que et passi una cosa gaire més interessant a Nova York que a Caldes de Montbui, perquè en realitat mai has anat a Nova York perquè t’hi passin coses interessants. Viatges perquè et passi el mateix que a tothom, però lluny. Que si ens van tancar el bufet de l’hotel i no vam poder esmorzar. Que si vam trobar una parella de Capellades a la cua del museu aquell. Que si el taxista que ens volia enredar. Que si feia molta calor però no tan xafogosa com a Barcelona. Que si vam trobar un lloc per dinar típic que no era per a turistes... Pensin i facin números. Tot això ho podran explicar perfectament de Platja d’Aro i no els caldrà anar fins a Phnom Penh.