La captura dels mitjans en l’era digital

Els mitjans de comunicació lliures i saludables són essencials per a una democràcia que funciona correctament

L’últim parell d’anys no han estat bons per a la llibertat d’expressió. Els governs de Polònia, Hongria i Turquia s’han tornat cada vegada més autoritaris i -com els líders dels Balcans, la Xina i Rússia- manifesten una voluntat cada vegada més gran de controlar el discurs públic. Donald Trump també és implacable en els seus intents de desacreditar els mitjans, i no hi ha antecedents d’una administració tan inaccessible per a la premsa.

L’era dels censors que editaven físicament els diaris, com he vist al Vietnam i Birmània, pràcticament s’ha acabat. Però la llibertat de premsa segueix sent summament vulnerable, ja que els governs i “els interessos creats entrellaçats amb la política” -segons les paraules de la politòloga Alina Mungiu-Pippidi- exerceixen una mena de control tou que es pot descriure com a “captura dels mitjans”.

Giacomo Corneo, de la Free University de Berlín, creu que més concentració econòmica fa que el biaix mediàtic es torni més factible

Els economistes van utilitzar el terme captura després de la crisi financera del 2008 per descriure de quina manera els reguladors, que moltes vegades provenien de la indústria que suposadament havien de supervisar (i a la qual solien tornar), no fiscalitzaven el sector com corresponia. La captura dels mitjans funciona essencialment de la mateixa manera: els líders polítics directament són amos dels mitjans (pensem en Silvio Berlusconi a Itàlia) o se serveixen del càstig o del favoritisme per assegurar-se que els directors dels mitjans els siguin lleials.

Una de les primeres ordres del dia del govern d’extrema dreta de Polònia, liderat extraoficialment per Jaroslaw Kaczynski, va ser adoptar una nova llei de mitjans que li permetia contractar i acomiadar els caps dels canals de televisió pública. A Turquia, el govern del president Recep Tayyip Erdogan ha empresonat periodistes crítics -com el reconegut columnista Ahmet Altan i el seu germà Mehmet, un professor- i ha tancat i pres el control d’empreses de mitjans, apel·lant a la por per modelar la cobertura que se’n feia.

En una versió menys extrema de l’estratègia d’Erdogan, Trump fustiga els seus crítics, com la CNN i The New York Times, i encoratja els altres, com el Wall Street Journal, a tractar-lo favorablement. En altres llocs, els aliats del govern s’encarreguen del setge: a Sud-àfrica la família Gupta, molt connectada políticament, ha apuntat contra l’exeditor del Business Day i el Financial Mail, Peter Bruce, per haver criticat el president Jacob Zuma. Els líders també poden intentar controlar el discurs negant l’accés a la informació a organitzacions de mitjans potencialment crítiques, com va passar als Estats Units i, més agressivament, a la Veneçuela sacsejada per la crisi sota el règim del president Nicolás Maduro.

Aquesta captura dels mitjans és vital perquè els governs puguin mantenir el suport públic -especialment aquells governs que aspiren a implementar el que podrien considerar polítiques impopulars-. La campanya de Trump contra “els mitjans de notícies falses” li ha permès retenir la lleialtat de gran part dels seus seguidors, tot i haver-se fet públiques revelacions sobre ell que haurien enterrat qualsevol altre polític nord-americà.

De la mateixa manera que la captura dels mitjans modela les percepcions públiques, també pot modelar els resultats econòmics. L’economista Maria Petrova sosté que la captura dels mitjans pot fomentar la desigualtat, especialment si els que capturen són els rics (en lloc dels polítics, que moltes vegades poden ser destituïts mitjançant el vot). De la mateixa manera, Giacomo Corneo, de la Free University de Berlín, creu que més concentració econòmica fa que el biaix mediàtic es torni més factible.

La captura dels mitjans no és un fenomen nou. Però se suposava que internet ens n’havia d’alliberar, almenys als que viuen en països sense una censura en línia manifesta. Quan van caure les barreres d’accés, es creia que la proliferació de mitjans faria difícil que se’ls pogués capturar tots. Fins i tot si alguns eren capturats, els mitjans de comunicació podrien mantenir-se de tota manera com a guardians efectius, sempre que n’hi hagués prou diversitat. La suposició que més competència podia traduir-se en notícies de més qualitat sustentava aquesta expectativa.

Sheldon Adelson, propietari de casinos, no va comprar 'The Las Vegas Review-Journal' el 2015 ni va capturar els mitjans israelians per diners

Però pot haver passat el contrari. El creixement dels mitjans digitals va fer que els models de negoci dels mitjans tradicionals resultessin insostenibles. Els anunciants van migrar a internet, on la publicitat és barata, i els consumidors, amb opcions gratuïtes aparentment infinites, van passar a mostrar-se més reticents a pagar pels continguts. En conseqüència, els mitjans tradicionals han patit caigudes abruptes dels ingressos i pèrdues de llocs de treball a gran escala.

Els recursos minvants van minar la qualitat de la cobertura periodística, especialment perquè molts mitjans, aclaparats per la falta de diners -com diu la professora Julia Cagé, de Sciences Po-, van intentar seduir una audiència tan àmplia com fos possible. La necessitat de capturar clics en llocs com Facebook, Twitter i Google va erosionar la capacitat dels propietaris de mitjans de dur a terme el seu paper tradicional de garants de la transparència.

La reducció dels ingressos dels mitjans va promoure la captura d’una altra manera important: va alterar els incentius per ser propietari d’un mitjà. Si un diari no ofereix gaire en termes de retorn econòmic, el principal al·licient per comprar-ne o dirigir-ne un passa a ser la influència. Per exemple, el multimilionari nord-americà Sheldon Adelson, propietari de casinos, no va comprar The Las Vegas Review-Journal el 2015 ni va capturar els mitjans israelians per diners.

En la mesura que el paisatge mediàtic es presti cada vegada més a la captura, la responsabilitat política i corporativa no farà més que decaure. És per això que el Centre per a l’Assistència de Mitjans Internacionals acaba de divulgar un nou informe que col·loca el focus en el fenomen -i reclama trobar-hi solucions.

Els mitjans de comunicació lliures i saludables són essencials per a una democràcia que funciona correctament. Si volem protegir aquesta democràcia, hem de defensar aquests mitjans a qualsevol preu.

Copyright Project Syndicate