El sexe i el capellà solter

De totes les monges que ensenyaven a la St. Matthew's Catholic School, sor Mary Robert era la meva preferida. Era jove, encara no havia fet 30 anys, i tenia una cara molt bonica, emmarcada sempre per la toca blanca emmidonada. El seu sistema per domesticar una classe d'adolescents atordits per les hormones era aconseguir que volguéssim fer-la contenta. Quan li presentàvem les nostres redaccions i aventures en pentàmetre iàmbic, ens recompensava amb un encoratjament que mai fallava, si més no en el meu cas.

Vaig deixar l'Església pocs anys després de marxar de l'escola. Deixar l'Església no és com deixar un club, sinó que més aviat és com emigrar del país on t'has criat. Renuncies a la ciutadania i ja no et consideres subjecte a les seves lleis, però et mantens al corrent de les notícies de l'antiga pàtria i desitges que a aquell poble les coses li vagin bé perquè, en un cert sentit, encara és el teu. I si escrius per guanyar-te la vida, potser des de la distància escrius de tant en tant sobre aquell món.

L'any passat, 50 anys després d'aquell curs a la St. Matthew's Catholic School, sor Mary Robert va veure un escrit meu sobre aquest tema i em va enviar una carta. Però ja no era sor Mary Robert. Havia conegut un capellà, el pare John Hydar. Es van enamorar i, després de renunciar als seus respectius vots, es van casar. En el moment d'escriure'm la carta, ja feia 41 anys que durava el matrimoni de la Roberta (el nom de pila que havia recuperat) i John Hydar i, pel que semblava, eren feliços.

Si jo em vaig exiliar del país del catolicisme, es podria dir que la Roberta i John Hydar s'hi van quedar com a dissidents. Van acabar en una de les nombroses petites comunitats de catòlics rebels en què s'ordenen les dones, es beneeixen els matrimonis entre persones del mateix sexe i els membres del clergat no es veuen obligats a suportar la solitud del celibat. Al cap d'un temps, John Hydar va començar a exercir les funcions de sacerdot entre aquells catòlics marginals. Va esdevenir així un dels quatre sacerdots casats de la comunitat de Saint Anthony, situada a Santa Barbara (Califòrnia), on batejava nadons i oficiava casaments i funerals. A vegades el convidaven a fer alguna suplència a les parròquies catòliques tradicionals que anaven escasses de sacerdots, amb el consentiment tàcit de l'arxidiòcesi. Segons l'Església catòlica oficial, eren una anomalia, si no uns pàries, però des del seu punt de vista eren els autèntics catòlics i es mantenien a l'espera que Roma posés seny. "Potser ni el meu marit ni jo veurem els fruits dels nostres esforços -escrivia la Roberta-, però mentrestant descobrim noves maneres de ser catòlics, convençuts que l'esperit avança i que l'Església institucional no podrà aturar-lo".

Ha entrat ara en escena un nou papa, Francesc, que ha aixecat la moral a nombrosos catòlics progressistes i n'ha enfurismat molts de conservadors en suggerir que Jesús no tenia la intenció de fundar una legió de rondinaires malcarats. Els esforços del Papa per promoure un to més tolerant i reorientar les prioritats de l'Església amb l'objectiu de substituir la Inquisició per la compassió són, més que res, paraules. I no ho dic amb to pejoratiu. No es pot negar que l'amabilitat del seu llenguatge, l'empatia amb els més desvalguts i la humilitat del seu exemple són un glop d'aire fresc. Però en algun moment l'hauríem de jutjar i el jutjarem per la substància del seu papat. Què n'hauríem d'esperar?

Moltes de les reivindicacions plantejades per reformadors de l'Església com el matrimoni Hydar -l'ordenació de les dones, la igualtat de drets per als gais i la fi de la prohibició del control de la natalitat, fins ara tan poc respectada- han estat objecte de tantes proclames papals i estan tan carregades de precedents històrics que dubto que Francesc les vulgui assumir. Fa unes setmanes es va publicar una exhortació apostòlica del Papa que era una crida a favor de la inclusió, sincera però expressada en els termes tradicionals del Vaticà.

Hi ha un tema, però, en què l'evolució en la política interna, tot i ser difícil, és menys difícil; en què els arguments en defensa d'una reforma són insistents, i en què hi ha indicis que Francesc podria decantar-se pel canvi. Aquest tema és el celibat sacerdotal.

Els arguments per abolir l'obligació que els capellans abjurin del sexe i el matrimoni no són nous, però han esdevingut més peremptoris. El celibat obligatori ha allunyat de l'Església un gran nombre de sacerdots competents i d'aspirants al sacerdoci en un moment en què a Europa i als Estats Units les parròquies han de tancar per falta de vocacions. El celibat priva els capellans d'una experiència que els dotaria de més coneixements a l'hora d'aconsellar les famílies feligreses. El celibat -en engendrar una cultura d'excepcions i negacions del sexe- ha tingut, sens dubte, un important paper en el vergonyós historial de pedofília i encobriment de l'Església.

"Hi ha molta gent que no el veu [el celibat] com un acte de testimoniatge extraordinari", afirma Thomas Groome, que dirigeix el departament d'ensenyament religiós i ministeri pastoral del Boston College. "El consideren simplement com un estil de vida peculiar, i no gaire digne de confiança". Groome va ser capellà durant 17 anys però ho va deixar per fer de marit i pare. "Crec que la solitud del celibat et pot fer tornar boig -em va dir-. He conegut centenars de sacerdots en la meva vida -des de la seva època d'estudiant en un seminari d'Irlanda fins al sacerdoci i durant dècades fent de teòleg-. No conec gaires sacerdots diocesans, potser només tres o quatre, que hagin viscut un celibat ric i vivificant".

El celibat obligatori no és una doctrina sinó una aberració cultural i històrica. Els primers apòstols tenien dona. Durant el primer mil·lenni, els clergues catòlics eren lliures per casar-se fins que una sèrie de concilis celebrats al segle XII van canviar les normes, en part per disputes relacionades amb temes econòmics. (Com que hi havia sacerdots que volien transferir propietats eclesiàstiques als seus fills, es va recórrer a un remei brutal: negar-los la possibilitat de tenir fills.)

En realitat, a l'Església catòlica hi ha molts sacerdots casats: els ordenats segons les tradicions del catolicisme oriental, els anglicans i altres capellans casats les famílies dels quals van ser acollides quan ells es van convertir a l'Església de Roma. En algunes parts de l'Amèrica Llatina i l'Àfrica els capellans es casen o tenen concubines, mentre l'Església mira cap a una altra banda. El papa Francesc ho sap prou bé. Com a arquebisbe de Buenos Aires, es va fer amic d'un bisbe radical i, com tothom sabia, no cèlibe, Jerónimo Podestá; el va acompanyar en el seu llit de mort i després es va mantenir durant anys en estret contacte amb la seva viuda, que recorda que sovint parlaven del problema del celibat.

Les intencions de Francesc han estat objecte d'intenses especulacions als cercles eclesiàstics des del setembre, quan l'arquebisbe Pietro Parolin, confident de Francesc i el seu segon al comandament del Vaticà, va dir en una entrevista que el celibat "no és un dogma de l'Església i es pot debatre perquè es tracta d'una tradició eclesiàstica". Parolin va matisar les seves declaracions ("No podem dir així com així que és cosa del passat"), però la seva afirmació que el tema es podia debatre garanteix que es debatrà.

Els que ho han debatut, i molt, són els capellans casats de la parròquia dissident on van trobar refugi John i Roberta Hydar. El John em va dir el que hauria passat si als anys 60 el celibat hagués estat opcional: "La majoria de nosaltres hauríem seguit practicant el ministeri actiu, tot i que la majoria també ens hauríem ficat en algun embolic per altres divergències amb la política vaticana". Va admetre que havia sentit un cert plaer pecaminós davant del malestar provocat pel papa Francesc entre els catòlics conservadors: "Bé, ara s'ha girat la truita". I em va dir que fins i tot creu que, si té 10 o 15 anys de bona salut, el nou papa potser introduirà a l'Església uns canvis que, si bé no li permetran recuperar casos perduts com el meu, sí que faran que catòlics com la meva antiga professora i el seu marit s'hi tornin a trobar com a casa. John Hydar es mantindrà a l'expectativa i ple d'esperança, però sense la seva dona. Roberta Hydar va morir de càncer el 18 d'octubre als 79 anys.