Humans

Tornàvem a un món en què a aquells que estan en desacord amb nosaltres els neguem una capacitat real de raonar

Ara farà dos mesos vaig participar a la Universitat de Stanford en una taula rodona sobre desenvolupament econòmic a Llatinoamèrica. El debat va ser intens, interessant i, també, cal dir-ho, sorprenent: el professor Francis Fukuyama, que, pel que vaig veure, ha decidit fer un gir cap a l’idealisme més pur (i que jo no comparteixo), em va qualificar de marxista.

En acabar l’acte, i mentre fèiem un berenar picant unes cireres californianes molt saboroses aixoplugats sota l’ombra de mitja dotzena de pins sobredimensionats, una noia d’entre el públic se’m va acostar per saber si jo era marxista o no. Quan jo era jove, el marxisme, ensenyat a la facultat amb unes traduccions infames de l’editorial Progreso o Revolución (ja no m’enrecordo del nom, però segur que no era Llibertat) impreses a Moscou, era el pa nostre de cada dia i els seus predicadors (professors que ara deuen vorejar la jubilació) me’n van deixar ben inoculat. Així que, en comptes de respondre directament (ja ho havia fet abans en públic), vaig preferir contestar-li amb una pregunta: “I vostè, és marxista?” La meva interlocutora, que va resultar ser una bibliotecària encarregada de digitalitzar l’immens fons de llibres de Stanford, no va dubtar gaire a respondre amb un “Sí” rotund.

Semblava una prova evident que, després de molts anys de declivi imparable i malgrat l’article de Fukuyama proclamant la “fi de la Història” i la victòria del capitalisme l’any 1989, Marx torna a estar de moda -directament o reciclat per profetes frívols a l’estil Zizek o Badiou-. “Ah -vaig fer jo-, i, per a vostè, què és ser marxista?” La bibliotecària, que venia acompanyada d’una antropòloga especialitzada en pobles centreamericans que també devia ser marxista, tampoc va esperar gaire a contestar: “Estar a favor de la igualtat absoluta de les persones”. Com que aquesta no és la resposta que un pot trobar al catecisme marxista més senzill (on la lluita de classes, el materalisme dialèctic o diamat i tantes altres coses són una condició necessària per definir quelcom com a marxista), em vaig sentir obligat a corregir-la: “Miri, la igualtat absoluta és una cosa que també defensaven Bakunin i els anarquistes, i, almenys a Espanya, van acabar a garrotades amb els comunistes”.

Em sembla reprovable que el responsable d’una organització privada com el bisbe de Solsona no pugui expressar-se amb llibertat

“Bé -va dir-me després d’un cert titubeig-, en realitat el que jo soc és humana”. “Humana? -vaig inquirir-. Tots som humans, tant els que defensen la igualtat absoluta com els que hi estan en contra”. Les meves consideracions no li devien agradar gaire perquè es va fer un silenci, seguit, al cap d’una estona (comptada en forma de diverses cireres), d’una nova pregunta: “Vostè és ambiciós?” El to indicava clarament que veia l’ambició com una cosa inhumana, de mal tenir. És veritat que jo hauria pogut quedar bé i negar la humanitat dels ambiciosos. Però com que la imatge de la humanitat que tinc deu molt al passatge de Caïm i Abel, vaig desviar la conversa de les meves qualitats personals i vaig insistir que l’ambició, la cobdícia o l’enveja són part de la nostra condició més íntima. La resposta no li devia agradar perquè la conversa va morir allà mateix.

Tot plegat em va semblar un episodi curiós i lleugerament divertit. Uns dies després, però, el gendre de Trump va declarar públicament que molts membres del Partit Demòcrata eren menys que humans. Vaig pensar immediatament en la conversa mantinguda a Califòrnia i no em va agradar. Vaig adonar-me que els dos extrems de l’espectre polític havien passat a coincidir en la caracterització dels contraris: fent-los subhumans; negant la seva capacitat de discernir i argumentar, i, en definitiva, silenciant-los en l’arena política. Tornàvem a ser en un lloc del qual aparentment havíem aconseguit escapar fa unes quantes dècades: un món en què a aquells que estan en desacord amb nosaltres els neguem una capacitat real de raonar (perquè altrament haurien coincidit amb les nostres opinions) i, potser, el dret d’opinar i de votar.

Aquest neototalitarisme de les idees s’ha estès per tot arreu -tot i que amb moltes gradacions-. Per exemple, entre els partidaris de fer servir un llenguatge depurat de totes les “incorreccions” polítiques del moment. O al referèndum del Brexit, quan l’establishment europeista tractava els contraris a la UE d’estúpids. O entre l’unionisme tuitaire, que sempre acaba per qualificar de bogeria (i subnormalitat) la possibilitat de la separació (o fins i tot d’un referèndum). I, també, a casa nostra, com ara amb el curiós cas de reprovació, per part d’un ajuntament català, del bisbe de Solsona -a qui van declarar persona non grata - a propòsit d’un comentari escrit en un full parroquial. Jo no tinc cap competència professional per avaluar aquest comentari, que vaig trobar més aviat de caràcter purament causal i despullat de tot component doctrinal. Però el que sí que em sembla reprovable és que un directiu o responsable d’una organització (a més a més privada i sense cap capacitat de sanció, almenys en el món temporal) no pugui expressar-se amb plena llibertat. ¿O és que hi ha alguns de nosaltres que som menys iguals que els altres i per tant indignes de parlar?