Què passa després de tu

Llegia fa poc uns consells lògics però ben útils per participar en les xarxes socials, els grups de WhatsApp i similars. Venien a dir que hi pensessis abans -elemental, però del tot oblidat- i que només intervinguessis si creies que el que anaves a dir era veritat i era interessant, rellevant, adequat, oportú. I convidaven a plantejar-te què passa després que tu intervinguis. ¿Notes que la gent se sent millor, més informada, més motivada, més cuidada, més feliç?

Em va semblar un plantejament vàlid a les xarxes i a la vida. Potser és aquesta la gran pregunta, el test definitiu, la prova del nou. Després de nosaltres, què? Com afectem l’ambient, què provoquem? Quin és el nostre rastre, com actuem sobre els climes col·lectius? Quan apareixem en un lloc, quan parlem amb algú, quan intervenim en una sobretaula, quin efecte produïm? ¿Il·luminem o enfosquim? ¿Aclarim o confonem? ¿Animem o deprimim? ¿Aportem nous punts de vista argumentats?

Cada cop es parla més de les persones tòxiques: és un enfocament basat en la idea que són ells i que ens n’hem de protegir. Però quin grau de toxicitat desprenem nosaltres? ¿Estem pendents de si la nostra petjada beneficia o perjudica?

Una autorevisió a temps, que requereix humilitat i ganes, és bàsica per reduir els fums que podem estar emetent i canviar dinàmiques. Com sabem i patim, la tecnologia dóna ales als trols, que es plantegen exactament el contrari, i troben satisfacció a crear mal rotllos, a dividir, a polemitzar i aixecar baixes passions. Aquests extrems caricaturescos, patològics, ens poden servir com a antimodel de conducta. No parlo de ser pilota, de trobar-ho tot bé, de donar la raó als altres o de no discutir, que seria una amabilitat fingida i estèril. Però sí que, a la xarxa i a la vida, hi guanyaríem molt si penséssim abans de parlar.