Una de les frases més absurdes en el món del futbol és que no es pot barrejar el futbol amb la política. Especialment, des de Madrid es critica que es facin mosaics amb la senyera o que es canti a favor de la independència al minut 17 i 14 segons de partit. Però el problema és quan els que critiquen són després els primers a fer-ho. Ja va passar amb el Mundial o a les Eurocopes que ha guanyat la selecció espanyola, que s’han utilitzat per barrejar Estat i esport. Torna a passar ara que dos equips de Madrid han arribat a la final de la Champions. Aquell doble discurs a què per desgràcia ja ens estem acostumant i ja no ens sorprèn.
El que queda clar és que fins al 24 de maig hem de sentir dir que el que ja ha guanyat és la marca Espanya i, si de cas, després del partit ja s’encarregaran de celebrar la décima. Perquè evidentment aquí l’Atlètic de Madrid s’ha colat en una festa on ningú l’hi comptava i, després de 12 anys esperant arribar a una final europea, només faltaria que ara el teu rival, el teu veí, t’espatllés la festa.
Però si algú pot amargar la décima blanca, no dubteu que és Diego Simeone. Un exemple per veure l’obsessió malaltissa que té l’argentí en el seu ja famós partit a partit es va produir quan encara no havia passat ni una hora des del final del partit a Londres. Un amic seu que escriu una columna en un diari esportiu li va enviar un whatsapp felicitant-lo per haver fet història i haver-se classificat per a la final. Doncs bé, Simeone li va contestar demanant-li un favor, que sisplau escrigués que hi ha d’haver invasió matalassera al camp del Llevant, que s’ha de guanyar aquest partit com sigui i que l’ajudi a mobilitzar la premsa per fer campanya perquè hi hagi desplaçament massiu a València.
El més sorprenent de tot plegat és que no havia passat una hora de la seva victòria contra el Chelsea i ja tenia clar quin era el següent pas. Perquè si guanyes al camp del Llevant i després al Màlaga a casa, tens quinze dies per preparar només la final de Lisboa. I aquest missatge ha aconseguit que arribi a tots els nivells del club. Tornant d’Anglaterra els jugadors tenien una festa muntada en una discoteca de Madrid i la van suspendre perquè encara no havien de celebrar res. El propietari del club, Miguel Ángel Gil Marín, explica a tothom la importància del partit contra el Llevant. Simenone, un líder, un geni.
