Exercir la sobirania

Per exercir la sobirania existeixen dues opcions: assolir una correlació de forces a l’Estat que permeti un acord per al referèndum o, independentment de l’acord, fer igualment el referèndum

El congrés fundacional dels comuns ha consagrat l’aposta sobiranista de la formació en defensar una “República social, democràtica i ambientalment justa com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional”. La declaració està alineada amb la seva participació en el Pacte Nacional pel Referèndum, l’òrgan clau per a la canalització política i social del 85% de la població catalana que defensa l’exercici del dret a decidir.

Malgrat les crítiques rebudes pels dubtes expressats de fer un referèndum efectiu sense el permís de Madrid, els comuns tenen raó quan afirmen que no existeix cap escenari d’independència real que no comporti el concurs de l’Estat: fins i tot en un escenari en què es desenvolupa un referèndum unilateral (i es guanya), només es pot transitar d’una eventual declaració d’independència al control efectiu sobre el territori (traspàs d’actius i passius, control de fiscalitat, fronteres, ports, aeroports, etc.) amb la participació de l’estat espanyol. Els últims anys, part de l’independentisme ha pretès, de manera optimista i incorrecta, que la secessió es podria aconseguir de manera fàcil, dòcil, ràpida i sense el concurs de l’Estat. Però que calgui el concurs de l’Estat per al trànsit a la independència real no vol dir que sigui necessari el permís de Madrid per exercir la sobirania. Per exercir la sobirania existeixen dues opcions: assolir una correlació de forces a l’Estat que permeti un acord per al referèndum o, independentment de l’acord, fer igualment el referèndum.

La primera opció, que ha estat la principal (i única) aposta dels comuns, ha semblat un escenari plausible durant el període transcorregut entre el 9-N del 2014 i les eleccions del juny del 2016. No obstant, sembla que s’hagin estancat en aquell període i no hagin superat el trauma del juny: després del putsch de Ferraz -“ la autoridad soy yo”- i la consolidació del PSOE de Susana, la caïnita batalla interna a Podem i el retrocés de l’agenda demòcrata espanyola, aquesta opció és inoperant a curt i mitjà termini. Per tal de ser viable exigiria diverses convocatòries electorals estatals amb incertesa per anticipar futures correlacions de forces, després de la pèrdua de la finestra d’oportunitat de l’assalt als cels. Seguir petrificat en aquesta opció amb l’actual correlació de forces implica abandonar de facto la defensa de l’exercici de la sobirania.

Els comuns afirmen correctament que o bé el referèndum és efectiu o es convertirà en una altra consulta sense mandat democràtic

La segona opció és fer el referèndum independentment de l’acord amb l’Estat, una estratègia molt adequada perquè situa la mesura de pressió real per aconseguir el dret a decidir en el seu exercici en si. Una estratègia que es va desaprofitar el 9-N, quan es va devaluar la consulta en un procés participatiu sense mandat electoral, cosa que va fer perdre credibilitat internacional i va posar fi al momentum de la fase de creixement exponencial de l’independentisme. És una opció que implica una narrativa democràtica inapel·lable per justificar la ruptura amb el marc constitucional, que és clau perquè en un escenari de xoc institucional, mobilització permanent i acció exterior supeditada al procés sobiranista s’obtinguin els necessaris suports internacionals que acabin forçant Espanya a acceptar l’autodeterminació.

Els comuns afirmen correctament que o bé el referèndum és efectiu o es convertirà en una altra consulta sense mandat democràtic. Per evitar-ho cal que aquesta vegada la convocatòria del referèndum es mantingui inalterada un cop sigui impugnada i declarada il·legal pel TC, i que Junts pel Sí abandoni les batalletes sobre quina conselleria compra les urnes i les pors a potencials inhabilitacions.

El somriure del destí és que l’efectivitat del referèndum depèn dels mateixos comuns. L’efectivitat no depèn ni del permís de Madrid, ni d’homologar el referèndum a la Comissió de Venècia, ni d’aconseguir que vingui la fundació de Jimmy Carter i altres observadors electorals (tot i que cal mantenir i augmentar l’estratègia de maximitzar els suports externs i visibilitzar-los en una conferència internacional de defensa de l’autodeterminació), sinó que només depèn de superar el 50% de participació.

Arribant als fatídics 2,8 milions de vots s’aconseguiria finalment el mandat electoral per a la declaració d’independència, es compliria la normativa que la UE va imposar a Montenegro -l’últim cas d’un referèndum no acordat a Europa- i es facilitaria el reconeixement internacional, imprescindible per negociar el control efectiu sobre el territori.

Aconseguir aquesta xifra (i superar-la amb escreix per l’efecte multiplicador de mobilitzar el vot del no ) és viable si els comuns criden a la participació. Aquesta posició, que espanta alguns dirigents, suposaria, simplement, estar alineats amb els seus votants, el 62% dels quals estan a favor del referèndum unilateral segons l’última enquesta del GESOP.

Esperar un futurible canvi de correlació de forces a l’Estat no tan sols comporta no tenir com a prioritat l’exercici de la sobirania catalana, sinó que significa acceptar conscientment subordinar sine die l’exercici de sobirania a la dinàmica adversa de les forces demòcrates a l’Estat.

Davant d’aquest escenari, els demòcrates, independentistes o no, que genuïnament defensen la sobirania tenen una solució: exercir-la.