El MNAC escriu “un nou relat de la modernitat”

La valenta presentació de l’art del XIX i el XX trenca cronologies i rescata artistes oblidats

A la primera sala ja ho tenim tot. D’entrada, un autoretrat com a patrici romà de Marià Fortuny, l’artista emblema de les col·leccions modernes del museu, realitzat el 1858, l’any en què el llavors jovenet autor de La batalla de Tetuan (una de les poques obres que es manté al lloc) va aconseguir una beca per anar a estudiar a Roma. De sortida, un autoretrat com a milicià de Pere Daura, un dels artistes que guanyen protagonisme a la nova presentació, realitzat el 1938, quan el pintor de l’abstracció geomètrica que va resultar ferit al front de Terol lluitava amb l’exèrcit republicà.

Els 4.000 metres quadrats de la revolucionària nova presentació de les col·leccions d’art modern del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), oberta des d’avui al públic, serveixen per explicar què va passar entre aquests dos autoretrats. Entre l’artista que just acaba de trencar amb el sistema de funcionament de l’acadèmia i l’artista compromès que es considera un treballador al servei del poble.

El protagonista d’aquesta presentació -que vol plantejar, en paraules del director del museu, Pepe Serra, “un nou relat de la modernitat al nostre país”-és, efectivament, l’artista. Més concretament, com explica Juan José Lahuerta, cap de col·leccions del museu, “la formació de l’artista modern en una societat burgesa, industrialitzada, de masses, en la qual l’art deixa de ser una producció simbòlica relacionada amb el poder de l’aristocràcia i l’església per convertir-se en una mercaderia, com tantes altres, encara que de luxe, destinada a una clientela burgesa”.

Exposició temàtica

L’artista és el fil conductor del relat, però alhora, curiosament, Lahuerta dinamita el seu paper protagonista en els museus tradicionals. Gairebé no hi ha sales dedicades monogràficament a un sol artista -les grans excepcions són Gaudí i Jujol-, i un mateix autor pot aparèixer al llarg del recorregut en àmbits en teoria contradictoris. És el cas, per exemple, de Joaquim Torres García, a qui trobem en cinc dels àmbits al llarg del recorregut, en contextos molt diferents. A l’inici, amb un retrat del crític Josep Pijuan; al Modernisme, amb un dibuix de la vida nocturna; al Noucentisme, amb una peça que exemplifica el classicisme mediterrani; al simbolisme, amb una figura femenina, i a les avantguardes, amb obres d’arrel més constructiva.

Com explica Lahuerta, el que es vol mostrar és la complexitat i la simultaneïtat d’un període relativament curt, un segle justet, durant el qual l’art es va capgirar i els mateixos artistes bohemis d’ànima anarquista podien fer retrats que enaltien el poder dels grans industrials. Una època en què la Barcelona burgesa omplia de fades els mobles del menjador mentre al carrer els obrers explotats cremaven esglésies. L’exposició, doncs, no està ordenada de manera cronològica, sinó en quatre àmbits temàtics que, això sí, es desenvolupen amb una certa progressió temporal: L’ascensió de l’artista modern ; Modernisme(s) ; Noucentisme(s) i Art i Guerra Civil. Al final també s’incorpora un epíleg dedicat a les avantguardes de la postguerra que inclou obres de Dau al Set que provenen del fons del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba).

Trencar el cànon, nous artistes

Però si una de les novetats importants és aquesta mirada transversal i temàtica de la col·lecció, una altra de les revolucions que presenta aquesta nova presentació és la incorporació de noms que fins ara no estaven gaire valorats en la història ortodoxa de l’art català del període. “La funció del museu és qüestionar els cànons”, comenta Pepe Serra, i ara ho fa fins a uns límits que segurament faran parlar. Entre els autors “oblidats” que ara han trobat un nou lloc hi ha, per exemple, Ramon Calsina, Ismael Smith, Lluïsa Vidal, Josep Lluís Pellicer, Antoni Badrinas, Pere Torné Esquius, Méla Mutermilch, Antoni Fabrés i José García Narezo. Alguns eren reivindicats, d’altres pràcticament desconeguts, i fins i tot s’exhibeixen algunes obres anònimes.

La col·lecció del museu, al·luvió de les compres i donacions realitzades principalment a principis del segle XX, és, de fet, el pal de paller de tot el conjunt perquè reflecteix el gust d’una època amb els seus encerts i mancances. La nova presentació ha “rescatat” unes 900 obres dels magatzems i n’hi ha enviat, també, unes 300 que fins ara havien estat exposades. Aquestes últimes -moltes són grans obres d’artistes coneguts però que ja estaven representats- s’aniran recuperant en les rotacions que es faran de l’exposició. En l’actual presentació podien resultar reiteratives per explicar un relat, que, com precisa Serra, podria funcionar pràcticament igual canviant bona part de les obres. En conjunt es mostren unes 1.350 obres, de les quals només unes 300 ja eren exhibides abans.

Totes les arts

Un altre canvi important és el paper predominant que tenen totes les arts en l’exposició. El mobiliari, per descomptat, amb grans sales dedicades al tema que, amb la incorporació dels dipòsits de la Sagrada Família i la família Pujol, converteixen el museu en el gran centre de referència del Modernisme. Però també les altres arts. Fotografies, dibuixos, cartells, ceràmiques, joies i, fins i tot, en col·laboració amb la Filmoteca, fims, comparteixen espai sense complexos amb la pintura i l’escultura. Estem parlant de modernitat i, per tant, del naixement i el triomf dels mitjans de masses. “Són la nova competència de l’artista en el doble sentit; perquè competeixen amb les belles arts i perquè passen a ser una de les seves noves competències professionals”, explica Lahuerta.

El recorregut, en fi, és llarg i complex. També estimulant i divertit. Planteja preguntes, qüestiona prejudicis i crea debat. Cal anar-hi.

A Catalunya “Les obres són del públic, no de les administracions” 

El director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra, va aprofitar ahir la presentació de la nova col·lecció d’art modern per fer una crida a les administracions públiques perquè siguin més generoses amb el museu de referència. “Les obres són del públic, no de les administracions que en són propietàries”, va dir, en una petició de reordenació del sistema públic que permeti el transvasament d’obres entre centres, especialment els grans museus monogràfics com el Picasso, el Dalí o la mateixa Fundació Miró. “El relat ja està fet, i aquest museu revalora les obres i el relat sobre l’art català”, va indicar. Serra va recordar els acords assolits amb la Sagrada Família, la família Pujol, el Macba, la Filmoteca, un col·leccionista privat de cartells de la guerra i fins i tot el Reina Sofia de Madrid. “I d’altres que esperen”, va afirmar.