I les aigües del mar Roig tornaren a lloc

Imagineu-vos que el poble d'Israel es disposa a creuar el mar Roig amb Moisès al capdavant, amb l'empenta de Déu. Imagineu-vos que quan el comboi és a mig camí, les aigües tornen a lloc i Moisès desapareix engolit per la força de la naturalesa. Els seus fills s'ho miren incrèduls. No pot ser! Si érem el poble escollit! Doncs més o menys això és el que es va viure ahir al Majestic. Sóc a l'exterior de la seu electoral de CiU quan apareix el sondeig de TV3. Dos nois miren la pantalla amb els resultats de l'enquesta i no saben què dir. Al final reaccionen: "Això és lluny de majoria absoluta, oi?" Dins l'hotel, la reacció inicial és repetir que això "no pot ser". En veu baixa, com si resessin el rosari.

Ester Gelpí és perruquera a Granollers i militant convergent. S'ha acostat a la seu electoral amb dues amigues. Estan impactades. No s'ho esperaven. Li pregunto si les retallades han fet mal a CiU. Resposta: "Qui creu en el senyor Artur Mas, creu en ell encara que hi hagi retallades. El senyor Mas va iniciar un procés que està per damunt de tot".

Observo un altre grup de senyores convergents visiblement afectades. Només s'animen quan algú els avisa que Pilar Rahola és al hall de l'hotel. Les quatre senyores, seguides per un marit resignat, corren a saludar la seva columnista preferida. Sento com una periodista de la ràdio RTL demana a dues persones si poden fer declaracions en francès: "Ui, no. No en sabem, d'això". La periodista insisteix: "Parlen anglès?" "Me? No pas, me no parlar English". La presència de mitjans internacionals és molt destacada i, per desgràcia seva, el nivell de coneixement local d'idiomes és més aviat pobre: els que no treballen amb intèrpret demanen favors als companys locals perquè els tradueixin declaracions.

Quan l'escrutini arriba al 40% i CiU no supera els 47 escons, tallen el senyal de televisió al Majestic. Per un moment imagino que decideixen tancar la paradeta, però ho descarto perquè al balcó encara hi ha il·luminades la senyera i la bandera de la UE. A fora de l'hotel hi ha un altre grup d'amigues, votants d'Esquerra. M'atén Sílvia Macià, més preocupada pel resultat de CiU que no pas il·lusionada per l'augment d'ERC: "Em sap greu perquè si CiU no és prou forta, ERC haurà de donar suport a uns pressupostos amb retallades socials".

A tocar d'elles hi ha una delegació de la Lliga Nord encapçalada pel president del Parlament del Consell Regional de la Llombardia, Fabricio Cecchetti, que ha volgut ser aquesta nit amb CiU. Tenen més ganes de gresca que cap altra cosa; em demanen que els faci fotos i semblen desorientats perquè volen que els aclareixi si els resultats són bons o no per a CiU. Corro cap a dins perquè sento aplaudiments i crits d'independència. M'imagino que Mas ha ressorgit de les aigües, però no: celebren que amb el 88% escrutat, CiU obté 50 escons. Torno a sortir i parlo amb la família Carbonell, de Vic. L'Anna, la mare, admet que està "perplexa"; critica que s'anticipessin les eleccions i confessa que amb els fills fan comptes per si les esquerres poden sumar un nou tripartit.

A la planta baixa del Majestic, la gent torna a cridar "independència" quan es confirma que ERC és la segona força més votada. M'assec al tamboret del piano de l'hotel. Està desocupat. Si hi hagués alguna cosa per celebrar potser hi seria algú tocant-lo, però no sembla el dia. A les 22:50, ara sí, irromp Mas de les aigües amb un crit de socors: el suport d'Esquerra per tirar endavant amb el poble elegit, aquest cop sense miracles.