Guanyadors inesperats

Els aniversaris són moments per fer balanç i provar sort amb l'art de la prospectiva. D'aquí pocs dies toparem amb un aniversari sucós: 10 anys de la segona guerra contra Saddam Hussein. La més mediatitzada de totes les confrontacions bèl·liques: periodistes integrats; retransmissions en directe dels moments estel·lars de la planificació, com la cimera a quatre de les Açores, i de cadascuna de les ofensives fins a la caiguda del centre de Bagdad; i també de la declaració de missió acomplerta, l'1 de maig següent, pel president George Bush a bord del portaavions Abraham Lincoln .

El tractat de Sèvres, després de la Primera Guerra Mundial, va prometre als kurds un estat propi. El de Lausana, uns anys més tard, els el va prendre. Des de llavors, els 30 milions de kurds han viscut repartits entre diversos països d'una regió en conflicte constant. A l'Iraq, Síria, l'Iran i Turquia, on són una minoria considerable, han estat a voltes severament oprimits, a voltes oblidats. A la resta de la zona, com ara als països del Caucas, s'han integrat o han estat assimilats amb diferent grau de tolerància.

Saddam Hussein va perdre la guerra. Els Estats Units la van guanyar. L'Iran està controlant cada vegada més la pau, amb un govern xiïta més que amic instal·lat a Bagdad per primera vegada, i amb la minoria sunnita exclosa del poder que sempre havia controlat gràcies al domini que tenia sobre les forces armades i l'ara dissolt partit Baas. Per acabar de sintetitzar les transformacions, Turquia, la potència econòmica de la regió, s'està quedant els contractes de la reconstrucció, l'explotació dels recursos naturals i sobretot un immens mercat de consumidors que necessiten de tot i no produeixen res. Aquesta setmana, el Financial Times resumia més o menys així els resultats de la guerra, deu anys després.

Però aquestes conclusions no descriuen bé com està quedant la partida. De moment, la victòria més clara de la guerra se l'emporten els kurds. El seu territori, al nord de l'Iraq, gaudeix d'un autogovern complet. Després d'anys d'enfrontaments interns, els seus líders s'estan unint per negociar amb ambició i determinació l'accés i el control dels importants recursos naturals, sobretot del petroli. La relació a la qual Bagdad els forçava, de submissió i terror, és ara de distància, d'oblit. Una població reprimida i confinada durant dècades a una pobresa humiliant viu ara un moment d'esplendor política i econòmica. "Comprenc que la majoria d'occidentals i molta altra gent no pensen el mateix. Però nosaltres ja no serem mai més els oblidats del món", escrivia dilluns Rand Khalid, un jove kurd, al Guardian . Khalid recordava quan va començar la guerra, el 20 de març del 2003. "Ens vam amagar on vam poder. Temíem més la reacció de Saddam Hussein que les bombes americanes. Ara el nostre territori està segur. És l'altre Iraq . Gent de totes les confessions i grups ètnics hi ha trobat un refugi acollidor", escrivia.

Aprofitant la independència de facto que el Kurdistan iraquià ha sabut adoptar, les autoritats del territori donen tot tipus de suport als milicians kurds de Síria que lluiten contra el règim de Baixar al-Assad. I l'impacte d'aquesta ajuda es fa notar. De la sagnant guerra civil siriana, els únics que de moment en surten ben parats són els kurds de l'est del país. Des que el conflicte va esclatar, fa dos anys, avancen discretament i sense parar cap a una situació similar a la dels seus compatriotes iraquians. Damasc s'ha vist obligat a oblidar-los, sobretot des que el juliol de l'any passat van declarar "l'alliberament" del seu territori. Després van formar un Consell Suprem Kurd responsable de la gestió de qüestions com ara la seguretat i les relacions exteriors del territori. Només el fet de posar una mica d'ordre i unir, en la mesura del possible, els grups sovint antagònics ja representa un pas considerable.

L'altre país que té un paper clau en l'afer és Turquia. Confia en l'ajuda dels kurds sirians per fer caure el règim d'Al-Assad. Però recela del fet que tot plegat aboqui el territori kurd de Síria a desenganxar-se progressivament de la resta i a arribar per la porta del darrere a una separació total, com els seus compatriotes de l'Iraq. Això podria degenerar fàcilment en un procés similar a Turquia, on el govern intenta des de fa temps negociar amb el proscrit PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) una sortida pactada que no passi per la independència.

Totes les batalles produeixen víctimes col·laterals, derrotats i guanyadors. De moment, les últimes guerres a la regió, la de l'Iraq i la de Síria, donen la victòria als més dèbils i oprimits de la zona: els kurds. Dels bocins que aconsegueixen segregar ¿en sortirà un altre estat? Qui sap. El que és clar és que ja res serà tan negre per als kurds com ho havia estat.