Grècia ha votat per la sobirania nacional

Des del moment que els diners canvien de mans, creditors i deutors estan a mata-degolla. Però poques vegades les diferències s’havien expressat d’una manera tan crua -i tan pública- com en el referèndum grec que s’acaba de celebrar.

En la votació d’aquest 5 de juliol l’electorat grec ha rebutjat rotundament les noves mesures d’austeritat exigides pels creditors estrangers: el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional i els altres governs de l’eurozona, amb Alemanya al capdavant. Amb independència de les conseqüències econòmiques de la decisió, el poble grec ha parlat amb veu alta i clara: “Prou, no podem més!”

Seria un error, però, considerar el referèndum grec com una clara victòria de la democràcia, diguin el que diguin el primer ministre, Alexis Tsipras, i els seus seguidors. El que els grecs anomenen democràcia es veu en molts altres països -igual de democràtics- com un exercici d’unilateralisme irresponsable. En efecte, la situació grega suscita poca simpatia en altres estats de l’eurozona, on la celebració de referèndums semblants posaria indubtablement de manifest el suport aclaparador de la ciutadania al manteniment de les polítiques d’austeritat imposades a Grècia.

I no són només els ciutadans dels grans països creditors, com ara Alemanya, els que han perdut la paciència amb Grècia. L’exasperació està molt estesa sobretot entre els membres més pobres de l’eurozona. Si pregunteu a una persona qualsevol dels carrers d’Eslovàquia, Estònia o Lituània, probablement us donarà una resposta no gaire diferent de la d’aquesta jubilada letona: “Nosaltres ja vam aprendre la lliçó. Per què no han d’aprendre els grecs la mateixa lliçó?”

Es podria argumentar que els europeus no tenen prou informació sobre la difícil situació dels grecs i el mal que l’austeritat ha fet al país. I, en efecte, molts potser canviarien d’opinió si disposessin de més informació. Però els corrents de l’opinió pública en què es fonamenten les democràcies rarament prenen forma en les condicions ideals. De fet, només cal fixar-se en la votació grega per veure un exemple de com les emocions incontrolades i la indignació s’imposen al càlcul racional de costos i avantatges econòmics.

És important recordar que en aquest cas els creditors no són un grapat d’oligarques ni de poderosos banquers privats, sinó els governs dels altres països de l’eurozona, sotmesos al control democràtic del seu electorat. (Si van fer ben fet el 2012, quan van concedir crèdits a Grècia perquè els banquers del seu país reemborsessin després aquests diners, és una pregunta legítima però independent del que ara diem.) Aquí no hi ha un conflicte entre el demos grec -el poble- i els banquers, sinó més aviat entre democràcies europees.

En votar no, els grecs han reafirmat la seva democràcia; però, sobretot, han refermat la prioritat de la seva democràcia per damunt de la dels altres països de l’eurozona. En altres paraules, han refermat la seva sobirania nacional: el seu dret com a nació a decidir el camí econòmic, social i polític que volen seguir. Si en el referèndum hi ha hagut algun triomf, és el de la sobirania nacional.

Per això és tan inquietant per a Europa. La Unió Europea, i encara més l’eurozona, es va construir amb l’esperança que l’exercici de la sobirania nacional aniria minvant amb el temps. Això poques vegades s’ha dit d’una manera explícita; al cap i a la fi, la sobirania és molt popular. S’esperava, però, que, a mesura que la unificació econòmica anés reduint el marge de maniobra dels països, cada vegada serien menys freqüents les actuacions a escala nacional. El referèndum grec potser ha donat el cop de gràcia a aquesta idea.

Les coses es podrien haver fet d’una altra manera. L’elit política europea podria haver plantejat la crisi financera grega com una història d’interdependència econòmica -al cap i a la fi, no hi pot haver mals prestataris sense mals prestadors-, i no com una faula moralista que contraposa uns alemanys austers i treballadors amb uns grecs malgastadors i despreocupats. D’aquesta manera, hauria sigut més fàcil distribuir la càrrega entre creditors i deutors, i s’hauria evitat aquesta actitud de nosaltres contra ells que ha enverinat les relacions entre Grècia i les institucions de l’eurozona.

I encara més important: la integració econòmica podria haver anat acompanyada de l’expansió de l’espai polític europeu. Compensar la pèrdua d’autonomia nacional amb la creació d’un espai per a l’acció democràtica d’àmbit europeu hauria sigut un autèntic triomf per a la democràcia.

És massa tard per debatre si la culpa de tot això la té la reticència dels ciutadans europeus a emprendre el camí cap a la unió política o la timidesa dels polítics nacionals a l’hora d’exercir el lideratge. La conseqüència és que, a l’actual Europa, la democràcia només s’afirma si es proclama la sobirania nacional. I això és el que ha fet l’electorat grec.

Aquest referèndum té una gran importància, però sobretot com a acte carregat de simbolisme polític. El que encara no sabem és si la ciutadania grega tindrà valor per emprendre les mesures econòmiques que comporta una autèntica sobirania, sobretot la sortida de l’eurozona i la introducció d’una moneda nacional. Al capdavall, probablement no canviaran gaire les condicions de l’oferta dels creditors. Si els grecs van votar no amb l’esperança -gens realista- que les altres democràcies de l’eurozona es veurien obligades a doblegar-se als seus desitjos, potser els espera una profunda decepció, i seran ells els que hauran d’aprendre una lliçó de democràcia.

Copyright Project Syndicate