Podem explicar allò que no té sentit?

La consternació també és una forma de coneixement

La tarda del 17 d’agost el no-res va ensenyorir-se de la Rambla. Encara en calent, amb l’emoció del moment, els pares i mares que rebien missatges alarmants al telèfon i que miraven amb preocupació les notícies van trobar-se també les interrogacions implícites i explícites dels nens que volien saber què passava. El meu fill de 12 anys, dret davant la pantalla, igual que milers d’altres nens catalans i d’arreu, provava d’entendre i s’adreçava perspicaç als adults perquè l’ajudessin a interpretar el que havia succeït. Amb poquíssima informació, mitja hora després que esclatés l’infern al centre de Barcelona, els progenitors no podíem ocultar-nos en el silenci, i ens vèiem constrets a explicar un acte absurd, un esdeveniment per al qual manquen les paraules. L’assassinat premeditat de persones innocents que casualment passaven per allà desafia qualsevol reflexió i tanmateix hem de provar de donar-n’hi alguna. L’objectiu del terrorista és produir aquesta irrupció del no-res en la quotidianitat, com ja feien els seus precursors, els nihilistes russos de la segona meitat del segle XIX.

Sense patró

L’ARA, des de temps d’en Capdevila, manté una preocupació especial per l’educació i avui es pregunta com les famílies han d’administrar la informació i el silenci en un cas com aquest. Els professionals de la psicologia i els pedagogs poden donar-nos guies i consells per acompanyar els infants en aquests moments, però l’educació dels fills no es deixa sotmetre a patrons preestablerts, sinó que sovint cal inventar-se respostes a qüestions que no ens hem plantejat. Els nens ens donen l’oportunitat de tastar els nostres límits. En la nostra dificultat per donar-los una interpretació clara i definitiva, i que a nosaltres també ens sembli enlluernadora, hi descobrim que el sentit d’aquestes accions és precisament que no en tenen.

La violència extrema als carrers de la pròpia ciutat fa trontollar la convicció bàsica que les accions humanes tenen un propòsit raonable. A la pregunta del “Per què?”, intuïm que si ens posem en la pell dels perpetradors, ens haurem d’endinsar en les tortuoses justificacions d’allò que és injustificable. Les explicacions no aconsegueixen eliminar el caràcter essencialment absurd amb què les víctimes i tots nosaltres vivim el terrorisme. ¿Té sentit que els parlem de Síria, de l’Afganistan, de la Guerra de l’Iraq? ¿Cal que els diguem que allò que a nosaltres ens sembla absurd, i per tant horrorós, els terroristes ho consideren legítim i honrós? ¿Els diem que els executors segueixen manaments religiosos? No ho crec. Penso que un dels pilars de l’educació consisteix a dotar els infants de la perspectiva moral, i d’aquesta en queden excloses les raons dels assassins.

I a la pregunta de si podrem tornar a passejar per Barcelona, els diem que si no ho féssim ens estaríem rendint a l’objectiu dels terroristes, i que cal seguir vivint, reconquerir la normalitat. Em resulta inevitable demanar-me com pot ser que tothom cridi que no té por si aquesta és l’emoció que compartim. Per què afirmem el contrari del que sentim? Doncs perquè, com diu el Quixot, “ uno de los efectos del miedo es turbar los sentidos y hacer que las cosas no parezcan lo que son ”. Si no tenim por podem percebre la realitat cruíssima dels cossos cruixits sota les rodes inclements d’una furgoneta convertida en una màquina de matar. Tanmateix, el valent, a diferència del temerari, també té por, però no es deixa tenallar. Una por que no paralitza, sinó que contribueix a forjar els caràcters. Perquè ser ciutadà vol dir no refugiar-se en el desànim.

Les interrogacions dels nens desperten la nostra inquietud sobre si serem capaços de fer front a la irrupció de la violència absurda i casual. I la nostra resposta no pot ser una altra que provar d’explicar de nou, amb tants detalls com puguem, el fet que ens aclapara.

Si malgrat tot, com és probable, no aconseguim comprendre, cal recordar que la consternació també és una forma de coneixement. La millor guia per entendre el món és l’honestedat intel·lectual, és a dir, reconèixer quan cal que allò que voldríem entendre no és ni raonable ni decent. Els fills necessiten de pares i mares que sàpiguen per què estan bé algunes coses i d’altres no. Només els ciutadans que reconeixen la importància dels principis morals de la nostra civilització seran capaços de resistir-se a les simplificacions xenòfobes i a la temptació de menysprear l’estat de dret. Aquest és avui el repte ineludible de l’educació.