PATRIMONI INDUSTRIAL

Les màquines que transformaven la llana verge en madeixes

La fàbrica de llana de Viella és un testimoni viu de la història contemporània de la Vall d’Aran

Si és una fàbrica, ha d’estar a la vora del riu, em dic així que arribo a Viella. Efectivament, la localitzo al costat del riu ( arriu, en aranès), al nucli antic de Viella. Passo per l’església de Sant Miquèu, un petit temple d’origen romànic, reformat posteriorment, on hi ha el Crist de Mijaran, una extraordinària talla romànica en fusta del segle XII. Pujant pel carrer ( carrèr, en aranès) Sarriulèra, al cap d’uns centenars de metres em crida l’atenció una caseta que té una roda dentada. No hi ha dubte: és la fàbrica de la llana.

Anava en bona direcció, però la fàbrica és a l’altra banda del riu. Hi ha un pont per creuar-lo. Val la pena observar des de l’altra banda la casa que acull aquesta antiga fàbrica, feta de pedra i amb sostre de pissarra. L’interior deu ser de fusta, esclar. Pedra, pissarra i fusta: tres elements d’aquesta terra, ben aprofitats. I l’altre element és l’aigua del riu, que ve de molt amunt, de les muntanyes nevades uns quants mesos a l’any, que proporcionava la força motriu necessària per transformar la llana verge en madeixes.

Encara des de l’altra banda del riu em crida l’atenció la mansarda de la teulada - lucana, en diuen en aranès- de la casa que acull la fàbrica de la llana. És una lucana preciosa, un xic deformada, imagino que per l’acció de la neu i altres elements meteorològics que l’han maltractat. Sembla copiada d’un dibuix infantil on no es fan servir línies rectes.

Finalment creuo el riu Nere i entro a la fàbrica de la llana, que és al carrer Ribaeta. Va ser construïda a finals del segle XIX per Josèp Portolés Viló, veí de Viella, que va aprendre l’ofici a França, el país d’on provenia la família de la seva dona.

A la fàbrica es va continuar elaborant llana gràcies a Jusèp Portolés Fontà (1904-1987), fill i hereu de Rafael Portolés Lafuste, que va viure exclusivament d’aquesta activitat.

El 1963 una important riuada es va endur el canal exterior que feia arribar l’aigua a la fàbrica. A partir d’aleshores es va fer funcionar la maquinària amb electricitat. Però la producció va anar disminuint de manera progressiva, fins que als anys setanta la fàbrica va tancar. D’ençà d’aleshores, va resistir al pas del temps i a l’especulació urbanística gràcies a la tenacitat d’una persona lligada sentimentalment a la fàbrica, Isabel Vidal, viuda de Jusèp Portolés Fontà. El matrimoni no va tenir descendència i això va fer que s’hi aturés l’activitat. L’any 1999, el Conselh Generau dera Val d’Aran va decidir adquirir i restaurar aquest conjunt patrimonial amb l’objectiu de convertir-lo en un testimoni viu de la història contemporània de la Vall d’Aran.

La banda sonora permanent d’aquest indret és el soroll del riu. Temps enrere era la fressa de les màquines, ara aturades. “Algunes podrien posar-se a funcionar... però no és recomanable!”, em diu la Mònica Rodríguez, tècnica del Museu dera Val d’Aran, nascuda al municipi d’Arties, a l’Aran, que em fa de guia. “Aquí hi duien la llana neta i seca. Els flocs es pesaven amb una balança romana i s’acordava el nombre de madeixes i el gruix dels fils que el client volia”, m’explica la Mònica.

El diable que estripava

Amb ella visito primer la planta baixa de l’edifici, on començava el procés de transformació. Hi ha tres màquines: el diable, que estripava, obria i separava els flocs de llana; la carda obridora, que transformava els flocs de llana oberts pel diable en una mena de vel, també fet servir sovint per fer vànoves i matalassos, i la carda metxera, que preparava la llana destinada a fer fil dividint el vel o napa procedent de la carda obridora en unes metxes més fines, que s’enrotllaven en uns petits corronets o plegadors metàl·lics.

En aquesta planta hi ha un munt d’eines que es feien servir per arreglar les màquines. També hi havia una llar de foc (de la qual es conserva una part), un element imprescindible per combatre el fred a l’hivern.

Pugem per una escala de fusta, dreta i estreta, fins a arribar a les golfes. Aquí es completava el procés de filatura amb la intervenció de tres màquines més. La primera... és la Mule Jenny, la que vaig veure fa uns dies a la fàbrica de llanes d’Arsèguel! Però aquesta és de dimensions més reduïdes que la d’Arsèguel. La Mule Jenny estirava i retorçava el fil, i després d’una pausa l’enrotllava en el fus. “Aquesta màquina l’accionava una sola persona, que havia d’observar atentament el seu funcionament per evitar malmetre tot el procés; l’havia de parar de seguida si algun fil es trencava”, m’explica la Mònica. La segona màquina és el torcedor, que servia per retòrcer el fil i enrotllar-lo en una bovina, con o fus, segons la quantitat de fil i el gruix desitjats. I la tercera és la màquina de fer madeixes, que culminava el procés i tenia la funció de fer l’última torsió i configurar les madeixes. Per fer les madeixes els treballadors s’ajudaven d’una barra de ferro, que es clavava en una de les bigues del sostre i els facilitava la feina.

El vermell de l’extintor -l’únic color “modern”- contrasta amb els tons de la fusta i de la maquinària, colors que a mi em semblen d’un món en blanc i negre que mai no tornarà.

Mines de zinc a Arres

La fàbrica de la llana de Viella és un bon exemple de les petites indústries tèxtils desenvolupades després de la segona meitat del segle XX als dos vessants dels Pirineus centrals. Hi ha altres elements que formen part del patrimoni industrial a la Vall d’Aran: aquest territori ha sigut històricament important per a l’extracció de minerals, i a començaments del segle XX va començar explotar-se zinc a la zona d’Arres, a l’anomenada Mina Victòria.

L’any 1912 la Mina Victòria ja estava en plena explotació: se n’extreien al voltant de 80 tones de mineral brut diàries i es va posar en funcionament un rentador de minerals a Bossòst. A la mina hi treballaven entre 100 i 150 persones, que es repartien entre l’interior i l’exterior de les galeries.

Durant la Guerra Civil (1936-1939) els treballs es van aturar. El 1949 es va reiniciar l’explotació, que es va prorrogar fins al 1953, any en què la baixada de preus del zinc i la falta de mà d’obra van provocar el tancament definitiu de les mines. Des de fa uns anys la Mina Victòria es pot visitar.