ETA, un mal que no va servir per a res

SubdirectorEl comunicat d’ETA, d’una gran profunditat històrica, es pot resumir de la manera següent: tota la violència que vam desencadenar, tot el dany causat, tot l’horror provocat i tot el sacrifici assumit no va servir per a res; ha estat inútil i potser contraproduent. Aquest text, redactat per persones que s’han passat dècades en la clandestinitat i que potser han participat en accions armades, que hi han dedicat la major part de la seva vida, dona l’exacta magnitud de la desfeta d’ETA. Tot i això, cal valorar en la seva justa mesura que un cop l’organització assumeix la derrota, el pas següent que fa no té res a veure amb l’esperit de revenja, sinó amb el de reconciliació. La idea és molt simple: no només ens fem càrrec del mal causat, sinó que ens conjurem per, en la mesura que sigui possible, mitigar-lo. Aquest és el pas que l’altra banda, l’Estat, no ha fet: assumir que en el context de la lluita contra ETA es van cometre excessos i es va causar un mal innecessari que, al seu torn, va provocar que el conflicte s’enquistés durant dècades. I això no és equidistància, és la realitat.

Ara bé, resulta interessant aprofundir en la qüestió de la inutilitat de l’activitat armada d’ETA perquè en altres casos, com per exemple a Irlanda del Nord, l’IRA va aconseguir contrapartides, negociades pel seu braç polític, el Sinn Féin, amb el govern britànic. La foto de Gerry Adams davant de Downing Street va ser el símbol de la pau.

En el cas espanyol, quan ETA va estar més a prop d’una negociació política de tu a tu amb l’Estat va ser durant les converses d’Alger, entre el 1987 i el 1989. Però allò va ser un miratge. L’Estat no tenia cap intenció de cedir i ETA se’n va anar amb la impressió que apujant una mica la pressió el faria caure. Res més lluny de la realitat. L’Estat va demostrar una capacitat pètria per entomar les urpades d’ETA. És més, els atemptats etarres es van acabar convertint en un dels factors de nacionalització espanyola més poderosos en l’etapa democràtica. En l’època de les televisions privades, cada mort comportava una catarsi col·lectiva d’un elevat contingut emocional. El resultat és que, amb cada atemptat, l’Estat no solament no s’afeblia sinó que s’enfortia. És des d’aquest punt de vista que la lluita armada no només va ser inútil, sinó també contraproduent. Eren vots a gavadals per al PP. Ho va veure molt bé Carod-Rovira quan va decidir jugar-se-la per intentar treure ETA de l’equació, en una jugada que va acabar sent desastrosa per als seus interessos.

La combinació de pressió policial, pèrdua de suport social i l’existència d’una via alternativa per fer avançar la nació basca, la del PNB, han acabat deixant ETA sense oxigen ni raó de ser. El seu final no ha sigut heroic ni s’ha produït en una taula de negociació, com van somiar durant anys, però almenys ha tingut l’altura de mires i la humanitat que els va faltar en el seu dia. I això ha descol·locat un Estat que no sap ni guanyar.