Una despesa mínima i vital

Ben dissenyat, l'IMV pot reduir la pobresa severa i, a la llarga, millorar la nostra competitivitat

Una persona sense sostre a Barcelona durant la pandèmia per covid-19 / MANOLO GARCIA

Molt probablement dimecres s’aprovarà l’ingrés mínim vital (IMV), proposta ja recollida a l'inici de la legislatura en el programa pactat pel PSOE i UP. Una mesura que s’ha accelerat i pretén ser una xarxa de seguretat per a tots aquells que s’han quedat sense ingressos i fora dels principals ajuts atorgats en el marc de la covid-19, com els ERTO. En un país amb poques eines per atendre el risc general de pobresa, l’arribada de l'IMV és sens dubte una bona notícia, però dependrà del seu disseny que es converteixi en un instrument eficaç per pal·liar les elevades taxes de pobresa crònica que tenim.

Els detalls de l'IMV els anirem coneixent aquests dies. Per ara sabem que té per objectiu arribar a 850.000 llars, la meitat amb nens, i a 4 de cada 5 persones que es troben en pobresa severa. Els beneficiaris rebran una targeta social on es coordinaran totes les ajudes rebudes per les diferents administracions, incloent-hi l’IMV. El govern estima un cost anual de 3.000 milions d’euros, molt per sota de les previsions (5.500 milions) que el mateix ministre José Luis Escrivá feia fa un any, quan presidia l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef).

L'IMV que se’ns presenta ara és, doncs, menys ambiciós del que es venia anunciant. No per això ha despertat menys recels. La principal crítica és que, en un país amb un atur estructural al voltant del 15%, un IMV es converteixi en una “trampa de la pobresa” que faci que qui el cobri prefereixi no trobar feina per no deixar de rebre'l. El nou ajut estatal sembla que serà compatible amb altres ingressos, també els salaris, de manera que ningú haurà d’escollir entre una feina o aquesta prestació. Cal tenir en compte també que qualsevol persona que cobri el salari mínim estarà per sobre dels requisits d’ingressos per rebre l’IMV.

L'avaluació de l'experiment finlandès amb la renda bàsica mostra que aquest ajut no va reduir les probabilitats de trobar feina

Aquest mes s’han publicat els resultats de l’avaluació que es va fer de la renda bàsica posada en marxa a Finlàndia els anys 2017 i 2018, quan 2.000 persones a l'atur, seleccionades de manera aleatòria, van rebre 580 euros al mes sense condicions. L’objectiu del govern finlandès era fer un experiment per veure si la renda bàsica es podia convertir en una política eficaç d’ocupació. Els resultats mostren que aquest ajut no va reduir les probabilitats de trobar feina, i sí que va millorar molt el benestar de qui el rebia. És a dir, una renda bàsica no és potser la millor política per millorar les taxes d’ocupació d’un país –raó per la qual Finlàndia finalment va decidir no implementar aquest programa–, però sí que és una mesura que pot alleugerir la pobresa i millorar la qualitat de vida dels ciutadans, sense desincentivar la recerca de feina.

L’IMV no és una renda bàsica, una ajuda sense condicions, que, més que una prestació, passaria a ser un dret de la ciutadania, sinó una renda mínima, un ajut que només es rep quan els nostres ingressos no arriben a cobrir les necessitats més bàsiques. D’aquest tipus de rendes en tenim força experiència, amb dinou rendes mínimes d’inserció autonòmiques dins del Sistema de Garantia de Mínims de l'Estat. Són una prestació d’últim recurs, quan ja s’han acabat les alternatives, i l’únic mecanisme de protecció pel risc general de pobresa. Malauradament, la seva eficàcia queda en entredit quan veiem que només un 7% dels ciutadans en risc de pobresa i exclusió social reben aquests ajuts. A Catalunya, la renda garantida de ciutadania (RGC), amb una quantia d’uns 600 euros per a les llars d’un sol membre, dona cobertura només al 10% de les famílies en risc de pobresa. Què passa amb la resta?

Per començar, hi ha famílies que es podrien beneficiar d’aquests ajuts però no en coneixen l'existència. D’altra banda, els requisits per accedir a les diferents rendes mínimes depenen de cada autonomia, però en general, a més d’estar per sota d’un llindar d’ingressos, cal portar uns anys residint legalment en aquella comunitat autònoma, estar a l’atur i inscrit com a demandant d’ocupació, i seguir plans d’inserció laboral. Si no es busca feina de forma activa, o es rebutja alguna oferta laboral, l’ajut es perd. Justificar la necessitat de la prestació, i complir amb els criteris per mantenir-la, no només suposa barreres importants per a les famílies receptores, sinó que també implica uns costos ingents en burocràcia per a l’administració.

En el disseny del nou IMV cal aprendre de tot el que no funciona en les rendes mínimes autonòmiques. La prioritat hauria de ser reduir els costos de gestió i les traves administratives i eliminar requisits d’accés. Una renda mínima ben dissenyada, i complementada amb polítiques socials i laborals, pot contribuir a millorar la vida de moltes famílies, reduir les taxes de pobresa severa, i, a la llarga, millorar la nostra competitivitat. Es tracta de complementar el nostre estat del benestar amb un sistema de garantia d’ingressos mínims que arribi a qui més ho necessita.