TOVALLONSNEGRES

Llei de vida, diuen

El telèfon et desperta, veus que és un dels germans, coi, quines hores de trucar, però com que és camioner penses que potser ha conduït tota la nit i ara, abans d’anar a dormir, et vol felicitar el Nadal. Contestes amb una esbroncada alegre, un renec familiar. I vet aquí que et diu: “S’ha mort el pare”. I llavors ja ets tu qui ha de seguir trucant als altres germans i cancel·lant coses que havies previst fer, massa festives. Donar la notícia d’una mort per Nadal és més carregós, perquè de seguida comprens que la gent haurà d’interrompre els plans que tenia, tota l’alegria. Milers de persones es moriran avui, milers de persones donaran la notícia, o la rebran, s’exclamaran, ploraran, voldran detalls. Després, tot allò dels tràmits, que tu i els teus germans ja coneixeu, de quan va morir la mare. Aquell home de l’empresa funerària amb el portàtil (el fons de pantalla amb un horitzó massa explícit) parlant de preus amb IVA, de qualitats de fusta, veient cada dia famílies entumides, encara, per la pena de les primeres hores, que encara és com els primers segons d’un cop molt fort; encara no fa mal. Dius “No me’n sé avenir”. I és la veritat absoluta. “Però si ahir vam parlar”, dius també. ¿I aquest però incrèdul què demostra?

L’altre germà, el que hi viu -el que hi vivia-, t’explica que ha trobat un regal embolicat i era per a tu. Això sí, veus? El detall previsor del regal ja embolicat, tot i que era per Reis, concreta la teva estranya pena. Penses en tot de gent que es deu trobar així, en un dia com avui. Penses en la banalitat de les baralles, en aquests que avui s’han escridassat, en el mal humor injustificable d’aquest altre, en la ridiculesa de la gasiveria, penses en els que no riuen mai. Penses, com tothom, tothom, tothom en aquests tràngols, que, justament, la bellesa de la vida consisteix en no adonar-se’n, d’aquesta bellesa. En donar-la per suposada.