Totes les abraçades

BarcelonaA la funcionària li espurnegen els ulls, com si hagués begut aigua amb gas: “La Carme fins ahir treballava aquí, amb nosaltres, i et puc dir que és... -s’interromp- era molt bona jefa i procurava molt pels drets socials”. Em dona l’acreditació i toca l’ase. Van entrant periodistes i convidats. Roger Torrent farà una declaració solemne sobre els presos polítics. No para de ploure.

En una taula del bar m’hi trobo l’Antonio Baños i en Nuet. A la barra, gent de la premsa. “L’Iceta al final tombarà -diu una periodista- perquè avui, amb el discurs que ha fet, ja ha tombat una mica”. I dirigint-se a mi: “Vas veure el missatge de la seva germana? Potser gràcies a la germana avui ha fet un discurs diferent. Que és un discurs valent per ser del PSC”. Es refereix a un article que Núria Iceta Llorenç va escriure a El Periódico. Era sobre la dona de Jordi Cuixart, que està fent molta feina per demanar a gent coneguda que denunciï la injustícia d’aquesta presó. “És evident que les situacions personals són les que t’arriben directament al cor i t’interpel·len”, escrivia la Núria Iceta. Sí. Si ets bona persona, sí.

“Sí, anem a noves eleccions -m’adverteix un fotògraf veterà-; no tinc clar que no il·legalitzin el PDECat, ERC i la CUP per poder guanyar”. I un uixer afegeix: “I Òmnium i l’ANC! A la interlocutòria del Llarena ja s’intuïa”. Somric, perquè per culpa de tota la repressió ens hem après paraules com aquesta. Interlocutòria.

Vaig al pis de dalt, travesso la Sala dels Passos Perduts (allà on Inés Arrimadas va posar en vestit de nit per a la revista Telva ) i em topo amb un senyor que resulta que és el president del Col·legi d’Òptics de Catalunya. Em dona una targeta, per si de cas un dia l’he de menester. Em diu que ha vingut en representació dels òptics. I em commou veure que va xop de cap a peus.

Una cap de premsa m’agafa pel braç. Ens coneixem. Em diu que, durant el matí, una regidora d’Esquerra plorava i que uns quants alfa n’han fet befa. No cal que em digui qui són, que ja m’ho imagino. Penso que deuen haver dit “lacito ” amb aquell somriure, i que ara, hora de dinar, ja estan fotent-se l’entrecot.

Una netejadora (fa anys que treballa al Parlament i aviat es jubilarà) ens dona un copet a l’esquena. Somric. Amb ella sempre ens ensenyem fotos de les mascotes. “ El Iceta ha dicho que el 6 y el 7 se cometió una ilegalidad pero no -m’adverteix-, porque su Tribunal Constitucional lo tumbó ”.

Xavier Trias passa per allà davant. “Hem d’actuar. Però hem de vigilar que segons el que fem no porti encara més gent a la presó. Espanya és Turquia”, diu. “Ho puc apuntar, això?”, li pregunto. “I tant. Saps quin és l’avantatge que tinc? Que jo ja estic de tornada de tot”. Baixo cap a la sala on hi haurà la declaració. La Txell Bonet, amb l’Amat a coll, enraona amb Toni Castellà. Tothom li fa magarrufes al nen.

Llavors se m’atansa una dona, que tremola sense adonar-se’n. “No ens coneixem -mormola educadament-. Soc la Isabel Turull, germana de Jordi Turull”. L’abraço. L’abraço molt i ploro -ho sento, però ploro i no puc parar- pensant en el seu germà, però també en tots els altres, la filla d’en Forn, els d’en Junqueras, en la Dolors Bassa, que mai deu haver llençat un paper a terra, o en la Carme Forcadell, a qui vaig arrossegar a fer còctels dimarts al vespre perquè me la vaig trobar a la plaça Sant Jaume i no em va poder dir que no. I vam enraonar molta estona de la presó sense pensar que ella hi seria tres dies després. La gent canta Els segadors, però jo no. I ens eixuguem els ulls i ella diu que hem de tirar endavant. I jo moc el cap i dic “sí”.