Auto-PCR

Quan vaig sentir que els alumnes s’havien de fer ells mateixos les proves PCR vaig pensar que els que jo conec no ho farien ni a punta de pistola. Jo tampoc. Em falta voluntat per a la trepanació.

Llavors em van explicar que no, que no es tracta del bastó llarg que t’introdueix –tu plores i gemegues– el sanitari. Que es tracta d’una mena de bastonet, d’aquests de les orelles, per recollir la mica de moc. És a dir: qualsevol nen que faci habitualment burilles, pot posar-se el bastonet als narius, que és més petit.

Els mestres s’han queixat i ho entenc. Ja fan de personal de neteja (desinfecten taules i cadires mentre, fora de l’escola, els hormonats alumnes s’abracen), prenen la temperatura, fan classes mig en línia i mig de cos present... Ara es queixen –tenen raó– que només els faltava haver de supervisar si en Pol Carreño i la Laia Sisternas es fiquen el pal al nas o (coneixent-los) en qualsevol altre orifici que nostre senyor els doni a entendre. I, a més a més, se'ls demanava de supervisar que aquelles mostres no corrin la mateixa sort que els panellets fets a classe: que les toqui tothom i tothom hi afegeixi la micona d'ADN. Entenc, a més a més –visc amb un mestre–, que els docents es queixin d’haver de supervisar proves PCR quan a ells, tot i ser part d’un grup confinat, no els les fan. D’acord. No se’n parli més.

Ara diuen que posaran un sanitari a revisar. Potser algú d'una ONG. Tinc una proposta millor. Proposo que ho fem els pares, a casa. Em sembla que tots els que conservem algun dels privilegis (feina, per exemple), pensant que hi ha qui no en conserva cap, fem els sacrificis que calgui pel bé comú.