Federació o imperi?

Federació o imperi? És una qüestió oportuna sobre quin sistema polític estem construint a Europa, plantejada en el debat que ha organitzat recentment el Consell Català del Moviment Europeu sobre la UE i el lideratge d’Alemanya, al Palau Macaya de l’Obra Social La Caixa. L’objectiu declarat pels pares fundadors d’Europa era una federació europea postsobiranista i interdependent. Ara s’està debatent l’informe dels cinc presidents (Comissió, Consell, Eurogrup, Banc Central Europeu i Parlament) sobre com completem la unió econòmica i monetària. Alhora, la UE s’enfronta a desafiaments com el canvi climàtic o el seu paper geopolític en un entorn inestable i bèl·lic.

Urgències com el rescat grec, la crisi dels refugiats o el referèndum britànic van desplaçant aquest debat en un ambient que Romano Prodi descriu de “molta por” i “pèrdua d’il·lusió”.

En aquest context, la percepció de qui mana és decisiva. Per a gran part de l’opinió i dels mitjans europeus mana Alemanya, amb Frau Merkel com a Kaiserin. Un nou Reich? És un terme maleït des de la bogeria hitleriana del Tercer Reich. Tot i així, és l’element central de la història europea. El Primer Reich, el Sacre Imperi Romanogermànic, ve de Carlemany. Alfons X el Savi i Carles V van arruïnar la Hisenda hispana en campanyes corruptes electorals per ser emperadors. El Segon Reich va declarar el 1870 la guerra a França amb la successió al tron espanyol com a pretext. El canvi és que a l’Alemanya actual els conceptes de federació alemanya i europea han adquirit un rang constitucional davant el Reich.

Mentre que l’informe proposa un avançament prudent cap al 2025, els esdeveniments requereixen un salt polític federatiu immediat. Després d’anys de crisis i negociacions agòniques de tractats ortopèdics, la Comissió Juncker ha plantejat una primera resposta a la política d’austeritat amb un pla d’inversió en la bona direcció que encara no ha aconseguit la massa crítica suficient. Les propostes de l’informe són federatives en el pla econòmic: transformar el Mecanisme Europeu d’Estabilitat en un Fons Monetari Europeu i crear un Tresor Europeu, per al qual proposa tímidament “compartir el risc públic en alguna mesura [mutualització del deute] acompanyada per una participació democràtica més gran i responsabilitat a nivell nacional i europeu”. Caldrà afegir-hi la dimensió social, amb mesures com un salari mínim europeu, amb una introducció progressiva que respondria a l’economia social de mercat i la igualtat.

En aquest context, la inclusió d’Europa en la Constitució del 78 seria un gest polític d’Espanya coherent i oportú. És paradoxal que aquesta dimensió estigui absent en la norma fonamental d’un poble tan favorable. De moment, només hi ha l’article 93 i la incorporació de la ciutadania europea.

Mentrestant, anem compartint amb els nostres socis components essencials de la sobirania: moneda, política econòmica, ciutadania, mercat, seguretat, justícia, immigració o política exterior. Segons l’informe del Consell d’Estat del 2006, falta “una clàusula d’integració que incorpori un mecanisme d’obertura general de l’ordenament espanyol al dret comunitari”, que prevegi la responsabilitat de l’Estat i les comunitats autònomes en l’elaboració i aplicació del dret europeu. Igualment, cal la reforma del Senat que vertebri l’Estat i no actuar com a regnes inconnexos de taifa.

Els nostres socis han anat incorporant Europa i la primacia del seu dret en les seves normes supremes, on tots cedim i compartim amb difusa reciprocitat. El cas pioner és Alemanya, que en la seva llei fonamental del 1949 va afirmar la seva “voluntat de servir a la pau del món, com a membre amb igualtat de drets d’una Europa unida”. Afirmació de “l’Alemanya europea” de Thomas Mann davant “l’Europa alemanya” del Reich hitlerià. Un compromís actualitzat detalladament en el nou article 23. Després ho han fet Irlanda, Grècia, Portugal, França, Suècia, Finlàndia, Àustria, Eslovàquia, Letònia, Lituània, Romania, Hongria i Bulgària.

La resposta a la crisi està creant una nova manera de governar: el federalisme d’excepció, per obligació, com ocorre amb el rescat grec, els avanços en la unió econòmica o el repartiment dels demandants d’asil. És el moment de bandejar la por, recuperar la il·lusió i treballar units.