“La vida és el que et va passant mentre t’entestes a fer altres plans” (John Lennon)
El tema de Crimea ha estat un vist i no vist. Des que va començar el conflicte fins a la declaració oficial d’annexió han passat ben pocs dies. Naturalment això no pot ser fruit de la casualitat o de la improvisació, sinó que ha tingut lloc en el moment en què han cristal·litzat tensions acumulades durant el temps, de manera que el desenllaç ha estat molt més ràpid del que es podia esperar. Les insistents i desafortunades declaracions de García-Margallo en què comparava Crimea amb Catalunya són incomprensibles, tret que al ministre l’hagi traït el subconscient i hagi fet seu aquell refrany que diu:“ Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar ”.
Però a mi el que està succeint m’ha portat vint anys enrere, just després de la caiguda del Teló d’Acer. Aleshores el Consell d’Europa va desenvolupar una sèrie de programes especials d’ajut als nous països de l’Europa Central i de l’Est. Un d’aquests programes era el de suport al procés de democratització de la justícia o, en altres paraules, a la transició dels règims totalitaris a democràtics. Durant uns anys vaig participar en aquests programes i vaig tenir l’ocasió de visitar diversos d’aquests països. Esclar que primer vaig haver d’estudiar geografia per interioritzar un mapa amb els nous països, dels quals, a més, teníem un profund desconeixement de la seva vida i cultura.
Els canvis socials i culturals, però també jurídics, van ser d’una magnitud indescriptible: molts no havien conegut fins llavors lleis democràtiques, el principi de legalitat i les garanties que en deriven o simplement la seguretat jurídica i la propietat privada. Però la diferència entre els països de l’Europa Central, com Hongria, Polònia i Txecoslovàquia, i els que aleshores integraven la Unió Soviètica era abismal. Els primers recuperaven una tradició jurídica que ja havien tingut abans de la Segona Guerra Mundial. Molt influenciats pel dret alemany (especialment els que havien pertangut a l’Imperi Austrohongarès), van transformar en poc temps les seves institucions jurídiques. Per contra, els països de l’antiga Unió Soviètica es van trobar amb enormes dificultats a l’hora de fer aquest canvi i van fer un procés molt diferent; fins i tot els països més allunyats de la influència soviètica.
D’entre els programes promoguts per la Unió Europea destacava l’adreçat a reformar les lleis penitenciàries. Avui no es fa difícil d’imaginar la situació d’aquelles presons, la privació de drets, l’amuntegament o la duresa del règim. En qualsevol cas, en aquell moment l’URSS tenia al voltant de 800 interns per cada 100.000 habitants, mentre que la mitjana europea era de 100; és a dir, les incarceracions en territori soviètic eren proporcionalment vuit vegades més nombroses. Avui Europa continua tenint una mitjana de 100 presos per cada 100.000 habitants (desgraciadament, Espanya en té 140), mentre que Rússia en té 500. És curiós observar que els països més pròxims a la cultura russa, com Bielorússia i l’Azerbaidjan, tenen ràtios d’empresonament similars i en tot cas per sobre dels 400 interns per cada 100.000 habitants, mentre que els països més pròxims a l’Europa Occidental tenen ràtios que van dels 100 als 200 presos. Potser es pregunten on vull arribar amb tot plegat. Doncs simplement és una reflexió sobre el fet que en la cultura del càstig, avui tan important, també hi ha models i identitats més pròxims o més llunyans.
Durant aquells anys que comentava es van organitzar múltiples activitats adreçades a la formació; un d’aquests seminaris es va fer a Barcelona. Ens trobàvem a mitjans anys noranta i cap dels assistents dels prop de vint països que vam rebre no havia estat mai aquí. Recordo com els van impressionar les palmeres -fins al punt que les tocaven per confirmar que no eren de plàstic-, l’arquitectura, la vida al carrer -sobretot la nocturna- i em ve a la memòria especialment la seva passió per les taronges. Com que els idiomes oficials del Consell d’Europa eren el francès i l’anglès, desconeguts per la majoria dels assistents, vaig proposar que també es fes servir el rus, pensant que seria la llengua que per lògica entendrien millor. La resposta va ser concloent: no era possible i, a més, em van insistir en el fet que en cas que els participants parlessin el rus, de ben segur que no el voldrien fer servir.
Però ara, lentament, sembla que les posicions tornen a la política de blocs, a la recuperació de coses perdudes. Putin no ha deixat escapar l’ocasió i la tebior d’Europa ha tornat a aflorar. Permetin-me tres apunts esquemàtics. Per als que amenacen els catalans amb “les penes de l’infern del desterrament europeu”: ja hem vist què passa i la veritat és que no n’hi ha per tant. En sentit contrari, als que confien en possibles suports o reforços, hem pogut comprovar que són més aviat desmenjats i escassos. Finalment, pel que fa a les lleis (i hi incloc naturalment les Constitucions), ha quedat demostrat que ni són inamovibles ni són interpretables sota una única idea, sinó tot el contrari. Per això és molt important acceptar que els canvis socials requereixen adaptacions legals d’acord amb els temps que vivim. I precisament si aquests canvis no es produeixen, és aleshores quan la legalitat es pot veure desbordada. Així que, com deia Marie Curie, “Deixem de témer el que s’ha après a entendre”.
