Lleis i realitats injustes

He de reconèixer que em va impactar rellegir recentment la carta que el 1963 va escriure Martin Luther King quan estava reclòs a la presó de Birmingham. És cert que, mirant el passat, tots podem trobar qüestionades determinades realitats que avui ens semblen indubtables. La igualtat de drets, el sufragi universal o la no discriminació per raó de raça, sexe o religió són algunes de les grans conquestes del segle XX. Però cap es va assolir de manera gratuïta, són moltes les persones que van lluitar i fins i tot van perdre la vida per canviar lleis que consideraven injustes i discriminatòries.

En la carta a què feia al·lusió, Luther King deia que “la llibertat mai no la concedeix voluntàriament l’opressor i ha de ser exigida per l’oprimit”. Però també es referia a la idea que les lleis no es podien desobeir o desafiar de qualsevol manera. Ell preconitzava que quan es transgredia una llei injusta s’havia de fer obertament i “amb amor i disposició per acceptar les conseqüències de la sanció”.

L’activista nord-americà també alertava sobre els enemics no definits, és a dir, aquelles ànimes benpensants, les actuacions dels blancs moderats, i en criticava la postura immobilista i els atribuïa una gran responsabilitat. Luther King considerava que les objeccions principals al trànsit cap a la llibertat no venien només del Ku Klux Klan, sinó també d’aquells sectors moderats dels quals es podia esperar més comprensió, però que en el debat final avantposaven l’ordre a la justícia. Així, deia que aquest tipus d’oposició sempre prefereix “una pau negativa que suposi una absència de tensió, que una pau positiva que impliqui presència de la justícia”. La veritat és que en rellegir aquests textos no vaig poder evitar relacionar-los amb dues situacions actuals: d’una banda i sens dubte, la tensió que genera el procés de Catalunya i, de l’altra, l’oblit permanent dels més vulnerables del sistema, i no precisament per absència de lleis.

Del primer supòsit aquesta setmana mateix ja en tenim un exemple. Em refereixo a la decisió d’acatar o no la suspensió del decret de creació de la conselleria d’Afers Exteriors per part de la Generalitat de Catalunya. Des del moment que el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit el recurs del govern, aquesta suspensió és automàtica, és a dir, el TC no ha entrat encara en el fons de la qüestió i disposa de cinc mesos per resoldre-la. Què farà el Govern, en aquest cas? De manera sintètica només se m’acuden dues opcions: acatar i canviar-li el nom a la conselleria però conservant pràcticament intactes les mateixes competències, o mantenir-se ferm en la decisió i iniciar de forma clara el camí de la desobediència.

Una qüestió similar, encara que no igual, és la tramitació de les tres lleis de ruptura –de transitorietat jurídica, de la Hisenda catalana i de la seguretat social–, que inicialment s’havia de fer en ponència conjunta, però que un informe no vinculant elaborat pels lletrats del Parlament aconsella de seguir per un altre procediment.

Un cop més, la pregunta que ens fem és fins on es pot arribar a tensar la corda. ¿Som ja en el moment d’iniciar aquest camí? ¿Ens trobem davant del que es denomina acció directa? ¿És bo crear més tensió en la comunitat perquè es defineixi millor? Quantes persones realment ho volen? Qui decideix els tempos? ¿Les lleis són justes o injustes? Hi ha moltes incerteses que planen en l’ambient, la veritat, i a això cal afegir-hi que ni tan sols hi ha un govern format a l’altra banda de les negociacions.

Al costat de tot aquest panorama hi tenim un tema totalment diferent que posa de manifest una situació d’injustícia al revés. Ens trobem que tenim totes les lleis en ordre, però que no som capaços de complir-les. Em refereixo al dolorós descobriment de l’opacitat en els abusos a menors. Desgraciadament no és res nou, i creguin-me que conec bé el tema. La pederàstia no es resol només amb lleis sinó també amb confiança, no és un problema d’absència de regulació sinó de transparència; la qüestió no se centra en el fet que els infants no tinguin drets, sinó que els és difícil d’exercir-los lliurement, perquè els que teòricament haurien de vetllar per ells es converteixen en els seus botxins.

Mai no és tard per reparar i sempre és bo que descobrim la veritat. De fet, els criminòlegs sempre expliquem que molts dels delictes que es cometen no són coneguts, i el dels abusos de menors és un àmbit especialment complicat perquè es produeixen en la intimitat. En la majoria dels casos, l’agressor es troba en el cercle familiar de la víctima.

L’única manera de prevenir és canviar la cultura del silenci, parlar obertament, explicar als nens i les nenes de manera comprensiva que aquests casos es poden donar. Però també acceptar la misèria de la condició humana i no protegir el nostre entorn (família, escola, institució) en detriment de la víctima. Els infants són subjectes de ple dret, però en general no el poden exercir per ells mateixos. Ens correspon als adults d’exercir de manera directa i eficaç la seva defensa, i quan no ho fem cometem una de les injustícies més greus.