Tan bon punt aterro, la meva família em diu que em canvia la cara, i és cert. Un aire conegut m'embriaga sempre que arribo a Alemanya. Les inconfusibles aromes de mantega i pastissos, el verd d'aquells prats que fa que els nostres nens preguntin "I això qui ho rega?", els camins plens de bicicletes o un llenguatge que recupero minut a minut. Una vegada i una altra, quan arribo a la destinació, un petit poble de Baviera -Breitbrunn- fa els honors de rebre'm i comprovar que malgrat el pas del temps encara el puc reconèixer.
Novament em sorprenen, també, les tradicions. Havia oblidat que hi ha coses que no canvien, com el crucifix a l'inici dels camins rurals; encara avui n'hi ha centenars. Quan pregunto si això no genera polèmica em responen tranquil·lament que no, que forma part del paisatge i que en realitat és una porció de la seva pròpia identitat.
També Munic, tal com la majoria de ciutats alemanyes, va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial, però a diferència de Frankfurt o Colònia la van reconstruir tal com havia estat i en van preservar les tradicions. Avui, quan la mires tens la impressió que els seus edificis són antics, propis d'una època anterior, encara que no és així.
Ens trobem en temps d'eleccions tant federals com dels lands. Aquí reconeixen que el partit més antic és l'SPD, d'altra banda l'únic que es va enfrontar a Hitler i probablement el més valorat en termes històrics. Tanmateix, la CSU governa a Baviera des del 1946, amb tan sols una petita interrupció del 1954 al 1958. Concentra la majoria absoluta des del 1962, i per descomptat res no fa pensar que hi haurà cap canvi amb aquestes eleccions. A la pregunta de com és possible aquest lideratge permanent hi ha una resposta aparentment senzilla: si ha anat bé fins ara, no hi ha cap necessitat de canviar. El partit ha tingut els seus escàndols, sens dubte, els més recents per nepotisme, ja que va col·locar fills i altres parents al sistema públic. Però fins i tot així, no sembla que hagi afectat gaire l'electorat. I jo em quedo amb ganes de preguntar com és possible que després de cinquanta anys no tinguin necessitat de canviar. Em reservo aquesta qüestió, juntament amb la seva visió de Catalunya, per intentar-la explicar en el pròxim article.
Sense pretendre seguir els passos de Merkel, per descomptat, he tornat a visitar Dachau. A diferència d'altres temps, ara es pot parlar del tema i fins i tot els mateixos alemanys reconeixen el silenci en què van ser educats. Dachau és tan sols un dels 150 camps de concentració que van existir durant el Tercer Reich. És gairebé al centre de la ciutat, de manera que pensar que els que hi vivien en desconeixien l'existència resulta del tot impossible. Més enllà del terror, l'horror i el sofriment de tot el que va passar, en la visita al camp es fa latent la pregunta més difícil: com ho van poder permetre? Com és possible que un poble sensible, amant de la música i de la cultura, arribés a cometre la més gran de les atrocitats de la història? Cap de nosaltres pot imaginar-se res semblant, però a mi em sembla molt important recordar que va existir.
A l'altre extrem hi ha avui una nova situació que m'ha cridat poderosament l'atenció. Actualment el centre de Munic, la Marienplatz i tota la zona antiga, ofereix durant l'estiu un panorama que definiria com a mínim d'estrany. Al costat de múltiples aparadors que exposen els dirndels (vestits típics dels Alps per a dones), pel centre passegen innumerables famílies musulmanes formades per pares, fills i mares terriblement tapades amb un hijab negre que les cobreix de cap a peus i els deixa tan sols els ulls al descobert. Això sí, algunes d'elles entren a Hermes, Gucci o Armani i d'altres als grans magatzems. Passegen carregades amb grans bosses de compres que naturalment estrenaran en la intimitat. Sembla que provenen de determinats països àrabs on fa molta calor durant l'estiu. S'instal·len en hotels especialitzats a acceptar les seves exigències i es dediquen essencialment a comprar. I, evidentment, com que els comerços se n'han vist afavorits, se'ls tolera la seva indumentària. Però a mi, amb franquesa, veure tantes i tantes dones empresonades en els seus vestits en un lloc tan representatiu dels valors democràtics europeus m'ha provocat un neguit considerable.
Les eleccions són a la cantonada, ningú no dubta que Angela Merkel tornarà a guanyar i a una pregunta innocent per part meva sobre quins són els principals problemes avui a Alemanya em responen que Grècia i Espanya. I aleshores he recordat aquella esperançadora frase de Goethe: "Tracta un home tal com és i seguirà sent el que és, tracta'l com pot i ha de ser i es convertirà en el que pot i ha de ser".
