Com dissuadir un terrorista

Davant del terrorisme jihadista, difícilment els agressors s’abstindran de cometre un delicte per l’amenaça d’una pena si estan disposats a morir en l’atac

E. GIMÉNEZ-SALINAS
E. GIMÉNEZ-SALINAS

Un dels principals problemes de les actuacions dels cossos de seguretat és l’ús proporcional de la força; els tribunals s’han trobat davant de nombroses denúncies relacionades amb aquesta qüestió, cosa que sempre es converteix en un problema ardu i difícil de resoldre. Fa tan sols uns anys amb tota probabilitat hauríem qüestionat l’actuació policial i la mort dels terroristes en l’atemptat de Barcelona. Avui això no ha estat així, no només perquè la societat ha canviat -que també- sinó perquè aquest tipus d’actuació no forma part de la delinqüència habitual ni de la manera clàssica de reaccionar davant de la violència. Això provoca que tampoc la resposta policial pugui ser la mateixa i que entrin en joc moltes altres valoracions per -valgui la redundància- assegurar la seguretat de la ciutadania. Tot plegat ens porta inevitablement a la pregunta de si la resposta jurídica en aquest cas també ha de ser la mateixa, és a dir, si la forma de reaccionar del dret i per tant dels tribunals ha d’equiparar-se a la dels delictes normals o també aquí caldria introduir-hi altres canvis. Aquest dilema va portar a encunyar, ja fa alguns anys, la teoria jurídica denominada “el dret penal de l’enemic”, que ja he explicat recentment en diverses ocasions amb motiu d’altres atemptats terroristes. El dubte rau a considerar si aquesta reflexió teòrica continua sent la mateixa o si en aquest cas i a partir del coneixement dels autors i de la proximitat dels fets ens sorgeixen noves incerteses respecte a la resposta jurídica.

I és que, al final de tot, quan arriba la justícia, no ens limitem a entendre el seu paper, sinó que també ens plantegem preguntes com: ¿un sistema garantista com és el nostre, pel qual hem lluitat durant tant de temps, s’ha d’aplicar igualment en els casos de terrorisme jihadista? O bé: el binomi llibertat/seguretat es troba seriosament amenaçat?, la presó complirà la seva funció?, és possible una resocialització en casos com aquest?, hem de crear una societat més vigilant?...

Lamentablement, res ni ningú no podrà retornar la vida a les víctimes, que és sens dubte el que més voldríem, i el màxim que podem arribar a pensar és que fets així no s’haurien de repetir. Rere la tristesa i el dolor també hi ha la solidaritat, les mostres d’afecte i l’ajuda, l’eficàcia en l’actuació dels Mossos i el ferm convenciment que hauria pogut ser molt pitjor. Però tot això no ens resol l’absurda pregunta: per què ho van fer? Potser la resposta ens donaria una mica de llum a l’hora de mirar d’evitar que tal barbàrie es repeteixi.

Són molts els motius pels quals la presó no és el lloc més adequat per reeducar algú

Tradicionalment, davant de qualsevol delicte sempre existeix l’amenaça d’una pena que bàsicament compleix tres funcions segons les diferents teories existents. En primer lloc, hi ha la retribució, que consisteix en la imposició d’un “mal” com a contrapartida per la conducta i el dany causat. En aquest cas el càstig no té cap altra finalitat, però ha de ser proporcional a la gravetat del delicte comès. En segon lloc, hi ha la teoria de la prevenció general, que és aquella que s’adreça a la col·lectivitat i que està concebuda amb la idea que sota l’amenaça d’una pena les persones s’abstindran de cometre un delicte. Finalment, la teoria de la prevenció especial és la que busca la resocialització del delinqüent a través del compliment de la pena.

Davant del terrorisme jihadista ja veiem que ni la retribució ni la prevenció general no tenen gaire sentit, ja que difícilment els agressors s’abstindran de cometre un delicte davant l’amenaça d’una pena si estan disposats a morir en l’atac. Tampoc no reconeixen la legitimitat de la justícia, ja que consideren que els seus actes estan plenament justificats. Tan sols ens queda, doncs, la resocialització, una qüestió molt difícil en ella mateixa i no només en el terreny del terrorisme. I és que si en la delinqüència comuna aquesta línia de treball ja genera moltes dificultats, se’m fa gairebé impossible d’assumir una possible desprogramació dels terroristes, tal com s’ha parlat aquests dies en alguns articles.

Són molts els motius pels quals la presó no és el lloc més adequat per reeducar algú, si bé això no és cap impediment perquè s’hi pugui practicar amb èxit algun tipus de teràpia. Però certament en el camí de la resocialització hi influeixen molts altres aspectes com els familiars, afectius, socials, educatius i de la mateixa predisposició del delinqüent. En aquest sentit s’ha de reconèixer que en el terrorisme hi juguen molts elements en contra.

Països com França han posat de manifest la dificultat d’aplicar programes adequats a les presons, ja que alguns d’aquests de vegades provoquen l’efecte pervers d’una radicalització més forta. La història de l’imam de Ripoll, que havia complert una condemna prèvia per tràfic de drogues, ens aporta un indici més en aquest sentit.

Crec que s’imposa una profunda reflexió també en la justícia i potser hauríem d’acceptar que no totes les solucions del passat segueixen sent vàlides. Amb això no estic legitimant en absolut una conducta radical o contrària als drets humans, la immigració, la integració o altres valors que tant ens han costat de construir i que hem de preservar, més aviat al contrari. En aquest sentit, voldria apuntar tan sols que seran necessaris altres plantejaments que mai no podran donar resposta únicament des del dret penal, ja que hi ha moltes aportacions a fer des de la pedagogia social i comunitària. Alhora, també es faran imprescindibles altres visions basades en la justícia restaurativa i la reparació del dany, així com l’assumpció de responsabilitats personals i col·lectives. Una cosa que sens dubte hauríem d’haver après del terrorisme d’ETA.