La fi de la reinserció social?

Aquests dies s’ha organitzat un gran enrenou davant la necessitat que totes aquelles persones que vulguin treballar amb menors hagin de tenir un document que certifiqui la no comissió de delictes de naturalesa sexual. Més enllà de l’absurditat del que significa implementar una mesura sense disposar dels mitjans materials adequats per executar-la, la meva preocupació fonamental és una altra.

S’ha criticat molt la mala organització, però s’ha qüestionat poc el contingut de la mesura. És lògic, ningú no vol un pervertit treballant amb menors, encara que teòricament això no hauria de passar si es complissin les lleis o es fessin servir mitjans de prevenció més eficaços.

La norma té el seu origen en una pràctica habitual des de fa anys als EUA i ara recollida també en la directiva europea 93/2011, i incorporada a la llei 26/2015, del 28 de juliol, de modificació del sistema de protecció a la infància i l’adolescència. No obstant, cal recordar que els nord-americans no en tenen prou amb aquesta mesura, sinó que van molt més enllà. Quan un individu surt de la presó als EUA després d’haver complert una condemna per delictes sexuals es posen en marxa tota una sèrie de programes via xarxes socials i internet que busquen provocar-los i temptar-los directament per poder demostrar que no estan rehabilitats. Després d’una forta incitació i una pressió intensa, sol ser habitual que persones poc acostumades a resistir la provocació recaiguin. Això suposa la possibilitat de segregar-los mitjançant una nova condemna, que els aparta un cop més de la vida en llibertat i aquest cop, potser, per a la resta de la seva vida.

I, malgrat tot, bona part de la societat es pregunta per què aquesta mesura no s’estén a delictes comesos cap a altres col·lectius vulnerables com els incapacitats, les persones grans o les víctimes de la violència masclista. I, posats a entrar en aquesta lògica, ¿per què no ho fem, també, amb els delictes contra la propietat, de corrupció, etc.? D’aquesta manera, amb tota seguretat construiríem una societat molt més segura.

S’ha de reconèixer que a Espanya tampoc no impera una gran lògica respecte als llocs de treball pels quals es demanen els antecedents penals, ja que la mesura afecta de forma indistinta determinats col·lectius, excepte en el cas de sol·licitud de permís de treball i de residència dels ciutadans no espanyols. Però semblava que havíem entrat en una tendència en la qual a poc a poc anava desapareixent aquest requisit per facilitar especialment la reinserció laboral.

El camí que ara sembla que hem iniciat és just el contrari i posa al descobert un debat sobre el lliure albir, sobre aquesta llibertat d’elecció de la persona humana: en una banda hi ha qui creu que les persones que han comès un delicte poden canviar i rectificar la conducta; en el bàndol oposat hi ha els que tornen als vells postulats del positivisme criminològic, basats en conviccions deterministes. En qualsevol cas, em sembla més que justificable que ningú vulgui córrer cap risc amb els menors. Sóc la primera a defensar mesures molt més eficaces, però no que qüestionin el tot sobre les teories de la rehabilitació. Diguem d’entrada només un apunt a tenir en compte: la majoria d’abusos sexuals de menors es produeixen en l’entorn familiar o pròxim, i en aquest sentit encara no hem estat capaços d’implantar polítiques més efectives.

No voldria pecar d’innocent ni pretendre convèncer el lector que les presons que segueixen el model de la rehabilitació aconsegueixen bons resultats. Un exemple paradigmàtic és el de Mèxic, on entre el 1917 i el 1965 es va considerar que les presons tenien la finalitat de “regenerar delinqüents”. Entre el 1965 i el 2008 la finalitat es va anomenar “readaptació social del delinqüent”, i a partir del 2008, amb un canvi constitucional, es va formular la teoria de la “reinserció social del delinqüent”. A ningú se li escapa que estem davant d’un mer canvi d’etiquetes, ja que difícilment es pot creure que les presons de Mèxic rehabiliten, però si més no teòricament dóna esperances. Per contra, en altres països com els del nord d’Europa sí que s’han aconseguit resultats positius, i a Catalunya, sense anar més lluny, el model de justícia juvenil basat en l’educació ha tingut resultats importants.

Però si descartem del tot aquesta finalitat de la pena, ens queda tan sols el càstig pur i dur i la segregació d’una població condemnada a la impossibilitat total d’integrar-se. A poc a poc estem construint no només una societat cada cop més desigual entre rics i pobres, sinó també una societat cada vegada més dividida.

Hi va haver una època en la qual vam creure que una societat millor i més igualitària era possible. Avui penso que la tendència és la de crear dues societats: la dels bons i la dels dolents. Formarien part de la primera totes aquelles persones amb possibilitats d’estudiar i de treballar, i de la segona els pobres i marginats, els delinqüents i els immigrants.