L’OBSERVADORA

Desencaixats

Desencaixats / MARI FOUZ

“Parlava de crear un moviment o un partit, que per anar bé, per moure’s en el terreny central i ajudar a aixecar el pal de paller, havia d’aplegar un ventall de forces nacionalistes, socialdemòcrates, democratacristianes i persones a títol individual, entre les quals hi havia les que provisionalment anomenarem pujolistes per qualificar-les d’alguna manera [...]. Com que no podíem anar pel món ni formar un partit seriós presentant-nos com a «gent d’en Pujol» ens vam agrupar sota les sigles GASC, que volien dir Grup d’Acció al Servei de Catalunya”. Aquestes línies les escriu Jordi Pujol i les data el 17 de novembre de 1974, en el segon volum de les seves Memòries. Explica, l’expresident, que va pujar a Montserrat en l’autocar d’una penya barcelonista i que, en una reunió de les onze del matí a les cinc de la tarda en una sala cedida per la comunitat benedictina, una setantena de persones van fundar Convergència Democràtica de Catalunya. Hi posarien nom unes setmanes més tard, però Jordi Pujol sabia que volia un partit popular a l’estil del que els alemanys anomenen Volksparteien (la CDU i l’SPD), que aspirava a representar no menys del 30% de la població, i que no estava disposat a compartir el lideratge amb ningú, un punt que havia fet notar a altres generals de la política catalana del moment com el malaguanyat Josep Pallach.

Convergència va obtenir el 28% dels vots en les eleccions al Parlament de 1980 i, aliada després amb Unió Democràtica de Catalunya, va arribar al 47% el 1984, però també al mínim del 14% en les generals de 2016.

HEREUS FUGINT

Avui, l’herència de Jordi Pujol és radioactiva per als seus, precisament pel que Pujol no explica en les memòries: el finançament irregular del partit i l’activitat familiar del que s’havia anomenat eufemísticament el sector negocis. Pujol va fer una feina de construcció nacional que trigarà a reconèixer-se històricament fins que no passi la indignació per haver-se descobert tan cruament la gestió de Catalunya com una empresa familiar de les que els hereus corruptes porten a la ruïna.

Aquesta herència, castigada socialment i pendent de sentències judicials, és el que no volen heretar els homes i les dones del nou líder de l’espai natural postconvergent, Carles Puigdemont, avui encara el seu màxim actiu electoral, i que té en Jordi Sànchez el principal estrateg. Sànchez i Morral són els responsables de posar en marxa la cuina del partit d’un president a qui, com diu algú molt proper, “li agrada menjar però no fer les olles”. Ho diu per il·lustrar la seva voluntat de fer política però alhora la seva incomoditat amb les servituds de l’estructura de partit. Puigdemont ja ha anunciat que constituirà alguna cosa així com l’espai de “la gent d’en Puigdemont”, com deia en Pujol, però no està disposat a teixir les complicitats amb la resta d’hereus del seu espai polític que li marquin una política de la gestió per damunt d’una política de la confrontació.

Puigdemont és el gran actiu postconvergent, però la ideologia que pugui tenir l’espai està per definir en termes socials i econòmics. Les línies generals del seu text més explicatiu fins ara parlen de la mítica unitat. A Reunim-nos, afirma: “És el moment d’aïllar factors de desunió, de canviar actituds de confrontació i falta de respecte, de ser molt generosos amb el país i molt poc egoistes pel que fa al partit, i confederar els nostres esforços per continuar plantant cara a un estat que no ha variat ni un mil·límetre la seva posició d’ençà de l’inici de la repressió”.

DIRECTES A LES ELECCIONS

Amb els ortodoxos que van expressar abans la discrepància amb la línia de Puigdemont al Partit Nacionalista de Catalunya, ara la batalla és a dins del PDECat entre els que consideren que encara hi ha marge per a la negociació amb el món puigdemontista per evitar esmicolar l’espai i els que donen per perduda l’aproximació i estan disposats a mantenir l’avantatge pràctic i econòmic de tenir els drets electorals de JxCat. Avui existeix la possibilitat que hi hagi una llista amb la fotografia de Puigdemont, seguida d’una candidatura de polítics represaliats o previsiblement a l’espera de ser inhabilitats per l’Estat. ¿Seria una formació a la defensiva respecte al govern espanyol, potser amb raó, però que renunciés a la gestió del dia a dia amb l’argument que la Generalitat no governa i no és més que una diputació gran?

El fet és que Catalunya va directa a la convocatòria d’eleccions, que tenen moltes probabilitats de ser convocades pel president a temps per celebrar-se a començaments d’octubre. El calendari faria que el president Torra comencés la campanya coincidint amb la vista del Tribunal Suprem pel cas de la pancarta, un TS que sembla que acabarà inhabilitant-lo. També Laura Borràs haurà de respondre a la citació del TS per l’adjudicació de contractes a la Institució de les Lletres Catalanes. Catalunya va a eleccions i l’espai puigdemontista viu, desencaixat, les tensions sobre la gestió del mentrestant.