L’OBSERVADORA

Reconnectar

En els dies més durs de la pandèmia la por es podia tocar. Era en els grans hospitals acostumats al dolor on metges experts ploraven desbordats d’impotència, on infermeres en pràctiques abraçaven sense voler contenir l’empatia que les podia protegir físicament i ferir piscològicament; en les residències on persones grans es morien soles; en les mirades de desconfiança al supermercat; en els controls nocturns de trànsit; en el silenci dens quan a la nit tornaves de treballar sentint les teves pròpies passes i ocasionalment arribaves a creuar-te amb un altre zombi.

A poc a poc la por es va retirant. Les dades confirmen que la incidència del virus és en un estadi controlable pel sistema sanitari, el virus s’estén menys i es va aixecant l’estat d’alarma en el qual hem viscut aïllats durant setmanes. El confinament ha tingut èxit en la reducció dels contagis i de la letalitat, però ara és quan s’han de vèncer els efectes col·laterals de la malaltia, que són econòmics, socials i psicològics.

A poc a poc, la vida es va imposant amb milers de meravellosos gestos aparentment prescindibles. Els nens passegen pel carrer i es tornen a sentir els seus crits en una ciutat en silenci durant setmanes, no només quan la gent estava confinada sinó quan començava a sortir i ho feia en silenci en una mena d’inquietants i disciplinades processons nocturnes. Les senyores grans han tornat a la perruqueria i fan cua davant la merceria amb aquella olor de plis que esculpeix el pentinat. Als forns es torna a vendre pa i s’ha perdut la novetat de fer-lo a casa i la por de comprar-lo. A les avingudes algú s’asseu a veure passar la gent, i al bar, encara que sigui recolzat en una moto, algú es beu una cervesa freda assaborint com cada any el primer glop de l’estiu.

Les bicicletes s’han convertit en el transport natural de la nova època i el menjar per emportar-se s’ha imposat des del local de luxe fins a l’enyorat restaurant del barri per a totes les generacions. La nova època arriba encara amb el mar per conquerir a molts llocs i valorant més que mai les estones de serenitat sense témer per la vida dels altres, ni l’esfondrament del món.

UNA DISRUPCIÓ

La nova època ha arribat anunciant-se i no és, com tants altres cops, una transformació contínua sinó una disrupció en forma d’explosió del món d’ahir. Com tots els canvis sobtats, aquest també passarà factura vital, i per això a l’ARA n’hem volgut parlar amb experts en salut psicològica i emocional. En una societat sobremedicada i que viu la malaltia mental com un estigma, haurem d’aprendre a demanar ajuda i vigilar la fortalesa psicològica del nostre entorn, que en molts casos s’ha posat en situacions límit mai experimentades fins ara amb la desaparició literal de persones estimades que han mort soles sense un procés de comiat abans ni després.

ESPAIS A RECUPERAR

Tenim molts espais per recuperar la nostra condició d’éssers socials en aquesta nova època en què ja no oblidarem rentar-nos les mans ni portar mascaretes. Haurem d’explorar, cadascú al seu ritme i tots al del coronavirus, un espai de reconnexió amb els altres, que passa per ser més exigent amb un mateix i relaxar el judici sobre el pròxim en l’espai comú. També, de manera urgent, hem de reconnectar-nos amb les persones grans a qui estimem, necessitem i no volem posar en risc però a les quals hem i volem donar escalf i retornar una mil·lèsima part del seu amor quan el camí es va fent estret i costa de recórrer sol i desorientat.

La nova època arriba amb els problemes intactes de l’època anterior, aquella que anomenem normalitat en un exercici d’optimisme sobre el passat. Una d’aquestes rèmores que ens afecten com a societat ocupa també les pàgines del diari d’avui i no és altra que els abusos sexuals. Publiquem una investigació periodística d’Albert Llimós i Núria Juanico que ha durat mesos i durant la qual han parlat amb desenes de persones implicades directament i indirectament en un cas que va arribar a la justícia quan havia prescrit pels temors, la victimització, la vergonya, la por a no ser cregudes de sempre. La investigació conclou que durant 20 anys a l’Aula de Teatre de Lleida es van produir abusos sexuals a menors amb el patró habitual de l’abús de poder jeràrquic i la inacció d’aquells que ho podrien haver aturat. La informació sobre abusos sexuals no és una invocació als valors sinó una denúncia de com ha sigut de fàcil (i potser encara ho és?) abusar de les dones i les nenes i quant de terreny encara queda per conquerir en termes de respecte i dignitat. La nostra és una societat encara malalta pel que fa al respecte per les dones.