Aquest divendres s’ha estrenat als cinemes el primer curtmetratge que he escrit i dirigit, que porta com a títol La gran invenció. S’està projectant davant la magnífica pel·lícula Diplomacia, de Volker Schlondorff.
Abans que comencin a titllar-me d’antieuropeu per haver rodat el final de la Unió Europea vull aclarir quina és la intenció d’aquesta peça cinematogràfica d’economia-ficció.
Primer, demostrar que es pot narrar economia de forma entretinguda i mitjançant la ficció. El 99% dels textos econòmics són assaigs i sovint força avorrits. Cal fer l’economia entretinguda!
Segon, la pel·lícula posa de manifest la fragilitat de la UE. O avancem o ens estanquem. De moment, siguem sincers, la unió és purament monetària i agrària. El pressupost de la UE representa un percentatge irrisori del PIB europeu. Tenim més lleis i reglaments que no pas mitjans. Hi ha voluntat política de seguir però voluntat popular, no ho tinc tan clar.
La UE ha estat política i no cultural. Els països que es formen a partir de la unió de diferents estats passen prèviament un procés social i cultural que els porta a unir-se políticament. En el cas europeu, la política ha anat primer i la gent després. De fet, l’euro, que és una invenció, no és només una moneda. Una divisa no és un tipus de canvi. Una moneda és una cultura. Una forma de fer, de treballar, de gastar, d’estalviar... La crisi de l’euro és en realitat el resultat d’un xoc de cultures nord-sud a Europa que hauran d’acomodar-se. El problema és que el nord mana i som nosaltres els que hem d’acomodar-nos a la seva cultura!
En tercer lloc, la darrera seqüència, que no desvelo (i que es va rodar a la redacció del diari ARA!) capgira tota la història i mostra el que podria passar en un món global si Europa no segueix unida.
