CORREPINS I BOTICLASTES

El padrí

Avui en dia fem padrins menors d’edat, no creients i fins i tot fem padrins per a nens que ni tan sols han estat batejats. Ningú no vol que el nen deixi de rebre la mona de Pasqua

Si preguntes a algú “Què és el padrí?”, segurament et respondrà: “El títol d’una pel·lícula de Coppola”. Si respons: “No, no, em refereixo a la figura del padrí”, el més probable és que et respongui que és qui s’ocupa de regalar la mona de xocolata al seu fillol cada Dilluns de Pasqua, com el que avui celebrem.

El padrí de bateig és una figura importantíssima que el dret canònic recull. La seva funció és presentar a qui es batejarà i ser un exemple de cristianisme, mirant que el nen porti una vida congruent amb la fe professada. Hi ha requisits per ser padrí, entre els quals haver rebut l’eucaristia i tenir més de setze anys (excepte si el bisbe o el capellà ho dispensen). Avui en dia fem padrins menors d’edat, no creients i fins i tot fem padrins per a nens que ni tan sols han estat batejats. Ningú no vol que el nen deixi de rebre la mona de Pasqua.

L’origen de la mona es desconeix tant o més que la figura del padrí. Prové de l’àrab, munna, i vol dir “quelcom per dur-se a la boca”. Era un pa i un ou de gallina al mig que regalaven els moriscos als seus senyors després del dejú de Setmana Santa. El dejú et deixava baix de forces, i era un aliment ideal per recuperar-se. Van ser els pastissers catalans i valencians els que, fa dos segles, van substituir el pa per la xocolata. Però la xocolata, igualment, servia per recuperar energia després del dejú.

Avui gairebé ningú no fa dejú i es regalen mones sense saber per què ho fem. Nens no cristians amb padrins no creients reben mona de xocolata sense ni haver fet dejú ni saber què és la Pasqua. És impossible no escapar-se’n. Ni tan sols jo, que tinc cinc fillols, m’escapo d’aquesta inèrcia! És un pas més del laïcisme al qual tendeix el cristianisme. Aquesta Setmana Santa he visitat diverses catedrals. En totes havies de pagar per entrar-hi. No per la visita cultural, sinó només per accedir a l’interior. Indignant. Les catedrals es transformen en monuments al mateix ritme que les tradicions es queden sense contingut.