25/06/2019

Quan Cs abandonà el monotema

3 min

Ciutadans va néixer com a partit monotemàtic contra la normalització lingüística a Catalunya. La seva expansió a la política espanyola només tenia sentit per canalitzar la crisi d'un PP saturat de casos de corrupció i d'un PSOE que, en llocs com Andalusia, s’havia transformat en una mena d’administració paral·lela. Un cop esborrades del mapa UPyD i la seva dirigent, Rosa Díez, tot semblava molt prometedor. Cs tenia assegurat un lloc important a Madrid i Albert Rivera ja era l’estrella indiscutible del nou nacionalisme espanyol. Però vet aquí que Vox comença a sumar vots i més vots i entra en la política institucional. Les contradiccions esdevenen llavors inevitables i afecten, naturalment, un Albert Rivera cada cop més erràtic i arbitrari. L’abandonament del monotema fundacional fa evident llavors que Cs havia estat dissenyat 'ab initio' per anar a la contra, no pas per fer política de debò.

El dia 7 de juny del 2005 es va fer públic un manifest que duia per títol 'Por un nuevo partido político en Cataluña', i que va ser l'origen de Cs. En aquest document, auspiciat llavors pel diari 'El País' i determinats sectors del PSC, es denunciava un suposat problema de representativitat al Parlament de Catalunya i, en conseqüència, s'exhortava a la creació d'un nou partit polític. L'any 2019 aquest partit ja existeix i s’ha expandit, però els seus representants actuen com si això no fos així: amb un discurs victimista en què sempre es fa referència justament a la manca representativitat d’allò que ells defensen.

Al llarg d'aquests anys, resultava contradictori que una formació que feia referència constantment als "drets individuals" basés la majoria de les seves intervencions parlamentàries en erigir-se en la defensora –i representant 'freelance'– dels drets col·lectius dels castellanoparlants de Catalunya. Convindria aclarir si el plantejament no era, en el fons, etnicista. Existia una referència constant a un bilingüisme fal·laç, en la mesura que, en realitat, es tractava de diglòssia. Bilingüisme vol dir que a Catalunya s'ha de conèixer el català i el castellà; diglòssia vol dir que hi ha un grup monolingüe castellanoparlant i un altre de bilingüe català-castellà.

El gran mantra era, i continua sent, "Los derechos no son de los territorios, son de los ciudadanos". En cas d'acceptar la premissa, convindria saber per què no feien res pels catalanoparlants que viuen a Espanya o pels castellanoparlants que viuen a França o al Regne Unit. ¿O és que la premissa només val per als territoris de segona categoria com Catalunya? La idea segons la qual "Los derechos no son de los territorios, son de los ciudadanos" resulta senzillament increïble en un món on només tenen veu els estats. Els drets sempre tenen una dimensió territorial, perquè resulta que les persones no vivim en espais abstractes o imaginaris, sinó en llocs concrets. Fou justament aquesta contradicció la que, sense remei, va arrossegar Cs a posicions nacionalistes cada cop més radicals. El seu destí era competir amb Vox, en la mesura que aquesta formació defensa exactament el mateix que Cs en matèria territorial, però amb el vistós llenguatge franquista de l''España una'. Abans d’haver abandonat el monotema, el discurs de Cs resultava atractiu perquè podia continuar anant a la contra sense proposar absolutament res. Ara això ja no és possible.

El to pseudoliberal que Cs havia aconseguit colar a còpia de fer apologia dels drets individuals en matèria de política lingüística va acabar col·lisionant amb la cantarella franquista –és a dir, antiliberal– de Vox. En la mesura que totes dues formacions volien apropiar-se de les despulles del PP putrefacte de la trama Gürtel, Cs tenia, i té, totes les de perdre. El llenguatge desacomplexadament antisistèmic de Vox resulta atractiu per als votants més escaldats del PP, els de l’Espanya depauperada per la crisi. La reacció de Rivera va ser atansar-se a aquest plantejament, sense ser conscient que això implicava foragitar els veritables liberals i els veritables socialdemòcrates de la seva formació. L’infal·lible truc d’esquinçar-se la túnica dia sí dia també pels perseguits castellanoparlants de Catalunya ja no funcionava. Ara havia de deixar de banda el monotema i triar entre afilerar-se amb el neofranquisme o donar suport a un govern del PSOE. El càlcul personal de Rivera no era absurd, en la mesura que el no rotund al PSOE el convertia en el líder natural de la dreta espanyola. Però resulta que un partit està format per alguna cosa més que el seu líder suprem, i per això passa el que passa.

stats