Fabra em cura el colesterol

Tot conversant amb un empleat -encara- de la banca m'assabente de la raó per la qual a molts directors de sucursals, segons la zona, els han canviat a una altra. El motiu, les famoses preferents que han entrampat milers de clients. Llavors recorde el que li va succeir a la mare d'una amiga meua, vídua amb cinc-cents euros de pensió.

La dona tenia uns estalvis, modestos però importants per a ella, en una entitat. La mare telefona a la filla i li diu que el seu dipòsit caducava i què n'hauria de fer. La filla li respon: Deixa'ls en un compte corrent. Dies després li pregunta a la mare. La senyora ha signat una mena de contracte del qual no ha entès res; no obstant això, l'ha signat. Aleshores la filla telefona al director de la sucursal. El director la tranquil·litza.

Passen uns mesos quan se n'adona que la mare ha posat els diners en preferents. Se'n va a parlar personalment amb el director i es troba amb la sorpresa que l'han canviat. I, esclar, el nou director no en té la culpa. Probablement, el nou director ha contractat preferents a la sucursal on treballava. Busca qui te l'ha pegat.

Em faig una analítica gairebé completa cada any. És l'única vegada que visite la sanitat -encara- pública. Si compare el que pague a l'administració i el que m'ofereixen el dèficit en contra és semblant al del País Valencià respecte a l'estat espanyol. No res, paga i calla, cornut valencià.

Generalment l'analítica m'assenyala una mica de colesterol, d'altra banda històric, que solucione prenent la meitat de pastilles que em recepta el metge. Enguany, tot i que el tinc al nivell que em pertoca, ço és una mica alt, el "galeno", que diria El Sabalo, no m'ha receptat. Proteste. Mostre al metge l'analítica anterior i li pregunte per què si abans m'ordenava la pastilleta de marres ara no ho fa. No sóc un fan dels medicaments però ho trobe estrany, li afegisc.

-Ho fan per estalviar -em respon.

Vaja, que la conselleria de Sanitat, uns mesos enrere, va comunicar als metges que no receptaren si el colesterol no assolia nivells més alts dels que abans es considerava que s'havien de tractar. Per primera vegada, en si fa no fa una dècada, no he de fer cua a la farmàcia ni apuntar-me que a la nit -prenc la pastilla dia sí dia no- no m'oblide del medicament. Deu ser l'únic govern del món que cura el colesterol, el sucre i l'àcid úric per decret.

No he vist fins ara el llibre de Raimon La vida immediata a la llista dels més venuts (els articles per a l' Ara Tu s'han d'enviar cinc dies abans, i aquest en concret, per qüestions de festes de Nadal, amb dotze dies d'antelació). M'ha sorprès (el llibre, no la llista). És un excel·lent dietari; franc, directe i ben escrit. No coneixia el Raimon prosista, el lector empedreït i ben informat. No s'ha de llegir com el llibre de Raimon, sinó com el d'un intel·lectual curiós que n'aprèn de tothom, amant de tertúlies amb els amics, perfeccionista fins a l'obsessió. És, d'altra banda, un text amè que es llegeix amb ànsia per les opinions interessants de tota mena que hi aboca. No defuig, tampoc, aspectes personals.

Es tracta d'un dietari de l'any 1981, atapeït de treball i successos polítics i culturals. En algunes notes -diria que bastantes- és molt actual, com ara l'actitud dels intel·lectuals d'esquerra espanyols sobre el fet lingüístic català o l'art com a producte comercial. Diu molt i sense embuts, com ha de ser un dietari o una autobiografia. Confessa que dubta de la seua voluntat d'anotar tot el que vol explicar. Ignore si té més llibretes d'altres anys amagades en un calaix. En la nostra cultura, Raimon ha estat a la primera línia i fóra una pena que algú com ell que pot contar i contar-ho bé ho deixara als llimbs de la dispersió que ell mateix es reconeix.