FLIST FLAST

Catalunya, entre el sabre i la bomba

Us falten diners? Problemes de liquiditat? Voleu invertir en un negoci que sempre dona pasta? Sabeu quina és l’empresa que sortirà reforçada d’aquesta crisi? L’Estat Espanyol SL. Fàbrica de tradicional matriu familiar: uns pocs donen feina, feinada, a uns molts. Paradigma mundial i sideral d’organització i treball en equip: una Espanya va contra Catalunya a sac; l’altra Espanya a raig fa creure a Catalunya que canviarà. Producte únic, imbatible, segur, no es trenca, no falla mai. Un èxit avalat pels anys, panys i guanys. I la crisi, la pandèmia, el cataclisme zombi i la nova era del desgel de les neurones fan que l’empresa multipliqui les línies de producció letal i que la demanda del producte es reprodueixi amb joia vírica. Són temps per als bons negocis de sempre. Compreu?

Arribarà el momentum de Catalunya. El remomentum. L’hòstia amb vinagre i bicicleta. No el fabricarà Catalunya: s’hi trobarà de patac. S’està elaborant. Un dia trucaran a la porta i el duran a casa. S’obriran els mars, els cels i la barra de pa per la meitat amb una ganivet que ens semblarà màgic. I Catalunya, i els catalans, quedaran enmig. Enmig de tot. Atrapats, novament. Sempre entre. Entre uns i uns altres. Cada generació de catalans ho veu davant dels seus nassos. Cada generació veu com ens premsen, ens esclafen, i el país es converteix en suc de tomata viva. Entre el sabre i la bomba. Ho veu com mai, ja el gener de 1936, el Dr. Lluís Vila d’Abadal. Un dels plurals dirigents de la Unió Democràtica de Catalunya. Un partit de 1931 (després destruït conscientment al segle XXI) nascut independentista, cristià, democràtic i republicà que no entenia ningú i no agradava a ningú. I menys el que deia i el que veia. A veure què diu l’otorrinolaringòleg Vila d’Abadal. Llengua fora: “Per aquest camí, Catalunya va a la desfeta. Si la lluita canibalesca entre dretes i esquerres persisteix, Catalunya caurà mig-partida, ningú se n’aprofitarà fora dels elements que fan presa en les despulles de les pàtries agonitzants”. Entre el sabre de les dretes i la bomba de les esquerres. I l’estat espanyol fabricant de l’armament socialitzador. Pareu les orelles malaltes i escolteu el doctor: “Si Espanya enllà volen continuar la lluita fratricida, no podem fer-hi res, però Catalunya necessita un remei per sortir d’aquesta vida bàrbara i arribar a un superior estadi de civilització”. Entre els bàrbars i la barbàrie. I què proposa, doctor?

Ell no és l’únic que ho veu. I d’altres no ho volen veure. El metge ensuma que “la concòrdia entre tots els partits catalans és l’única solució en aquests moments d’angoixa”. Fabricar el nou producte. Treball en equip. Coordinació. Execució. Crida a crear humanitat i salvació. Crida a un clúster de supervivència. Crida: “Els partits poden trobar mil formes d’intel·ligència, abandonant, a dreta i a esquerra, tots els cridaners, tots els destructors. Un bloc català avui i demà, serà la salvació de la terra”. Una crida a totes les indústries de la salvació: “Partits catalans, salvem Catalunya!” I ell, i molts, ho intenten amb les mans.

Posen en marxa la fàbrica a partir del 18 de juliol de 1936. Cada migdia fabriquen productes de salvació. Es reuneixen a casa del Dr. Vila d’Abadal. Ell torna de salvar gent a la Clínica Plató, convertida en hospital de guerra, i després, al menjador, elaboren mapes de supervivència per salvar catalans que els de “la bomba” volen matar. Centenars de viatges amb cotxes plens de gent cap a França. Centenars de vides salvades. I així Vila, i tots els salvadors, confeccionant aquest producte, també es converteixen de cop en enemics dels del “sabre”. Uns i altres. I ells, atrapats. No donen l’abast. No hi ha prou capacitat per fabricar més salvació. Ell, com tants altres, a peu de fàbrica. No abandona mai l’empresa. Ho pot fer, es pot exiliar a Londres. Però no. Fins que un dia s’atura tot.

És un d’aquells viatges de tornada de França. Més salvats, però el doctor es troba malament. Tant neguit, tantes angúnies. Pateix del cor. Fa temps. Semblava que ho havia superat, però no. L’ingressen. Es va posant malament: una septicèmia. Mor el 10 de setembre de 1937. El ploren tots. Des del president Companys fins als pobres sense pa a qui no ajuda ningú, ni els seus, els d’esquerres. El ploren els treballadors, els companys de feina, els del seu partit i els dels altres partits. Després, el país, Catalunya, també va morint. Atrapats, com sempre, com ara, entre el sabre i la bomba.