Publicitat
Publicitat

I Déu, què diu?

Déu s’ho mira a la cadira de bova dels núvols. A la paella de la terra sor Lucía Caram cuina per televisió “carn al moixonet amb pebrots rostits” per alimentar a tothom. Rock&roll star. Si t’agrada la cuina, esclar.

PER AIXÒ el nacionalcatolicisme espanyol és un dels règims més efectius: t’aprima amb la dieta del crucifix de rostre terrenal. Déu? Qui és? Déu sóc jo, es va inventar Franco. I l’obra continua. El govern espanyol i la nunciatura de la Santa Seu volen rostir Caram com un pollastre a l’ast. Ja li han ensenyat l’evangeli ganivet. La notícia supera el Vaticà mundà i ha arribat al cel. Fins i tot santa Llúcia ha obert els ulls. És pecat parlar d’immigració, de pobresa... i, esclar, d’independència. Caram (com Teresa Forcades, que també rep) està a favor de la independència. Però això no hi té res a veure. El tema és que els “brioixos amb mel de romer” de Caram estan provocant alteracions intestinals a la població espanyola. És un debat clàssic de la dieta mediterrània.

EL NACIONALCATOLICISME espanyol sempre ha defensat el règim únic de la substitució. Es vol aprimar? No mengi. Per exemple, el 1946 la dictadura pressiona per evitar la publicació d’un llibre a l’exili. Esclar, els llibres no són saludables. L’obra és de Carles Cardó. Canonge de Barcelona exiliat. Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes (no es va poder publicar aquí fins al 1977) explica la dieta de la pell de frau des de la religió. Cardó fa de Freud amb la fe i la creu com a cuina psicoanalítica.

INGREDIENTS. Hi ha la neurona de la fe il·lustrada, servida per la caritat i, ves per on, creix especialment a Catalunya. Hi ha la neurona que vol imposar la fe per força, la de la croada de la conquesta, la de l’espasa al servei de la Creu i de la Inquisició al servei de la política reial castellana. Del cap al ventre: col·lapse estomacal. És El gran refús. Bona part de l’Església espanyola no pot digerir reconèixer històricament la realitat de Catalunya. Abans sempre acceptarà el mal de ventre: la dictadura, la guerra, l’infern... Per això, el Cardenal de la Pau, Francesc Vidal i Barraquer, no va signar el 1937 la carta (i sí la de l’acceptació de la República el 1931) en què la majoria de bisbes acataven la sublevació militar i la dictadura. Pecat de gola: exili i enemic públic del règim. La substitució alimentària és dieta nacional. L’Església catalana va servir de carn picada: uns la van trinxar per catòlica i els altres per catalanista.

NO PARLEM D’UNA TENDÈNCIA culinària del moment. Abans havien rostit Jaume Balmes. Un dels grans teòlegs i filòsofs europeus el van transformar en un espanyolista reaccionari. Ell que escrivia “No em vénen ganes de tornar-me castellà”, per només posar-hi un pessic de sal. Rajolí d’oli: el pare Antoni Maria Claret el van amanir com a confessor d’Isabel II. Ell que només predicava en català: “Aneu predicant en castellà que ells blasfemen en català i es condemnaran en català”. Ell també era una rock&roll star. Del seu llibre Camí dret i segur per arribar al cel (1843) se’n van publicar més de setanta edicions: 300.000 exemplars. Per això no es podia ensenyar catecisme en català. Per això era sinònim de pecat ser catòlic i catalanista. Repeteix la lletania: tu posa sempre la teva galta, que jo ja faré política de mastegots. I així fins a Adam i Eva, que van exercir el dret a decidir collint fruita.

POTSER PER TOT AIXÒ el filòsof Francesc Pujols va fer “la religió catalana”. De substituïts, al cel. No era cap fantasia, ni cap invent, precisament per “aquest realisme que la caracteritza” és “una senzilla descoberta”. Descobrir qui som: com un acte de fe. Creure. Potser per això el canonge Cardó deia que “La independència no es demana, sinó que es proclama i es defensa”. Però potser per això més important és la seva pregària: “Fes-me dir més que mai la veritat quan és inversemblant o escandalosa...” Diria que això ho subscriu un creient, un ateu, un català, un senegalès, un fricandó, un carquinyoli… i també Déu.

Riure, malgrat tot
PUBLICITAT
PUBLICITAT