L’olla dels diables

FRANCESC CANOSA
FRANCESC CANOSA Periodista i escriptor

Abans de l’estiu em van explicar una història. Havien passat mesos de converses. Però no va ser fins aquell dia. Aquell moment que una copa de més és una porta que s’obre. Mirar a banda i banda. Perquè no entri ningú. I un cop dins la història. La història cobrint un pis deshabitat. Cada llençol destapa un moble. I tot apareix de nou. Com un miracle. Perquè potser és això.

LA TARDOR DE 1936. Un pis de Barcelona. Un temple clandestí. Una missa d’amagatotis. Toc, toc. El diable truca a la porta. I se’ls enduen a tots. Del dimoni en diem “incontrolats”. És una altra religió: omnipresent, omniscient. Amb una fe que treu foc pels queixals pistola. Llibertat per odiar. Tot es pot odiar. Per això assassinen l’agost de 1936 un periodista catalanista i republicà com Josep Maria Planes. Per això poden matar qualsevol persona. 8.400 morts entre juliol de 1936 i febrer de 1939 a Catalunya. Milers d’exiliats abans d’hora. Milers d’amagats. Milers de salvats per damunt de les ideologies. També pots ser tu. Per això aquell dia s’enduen un nen de 9 anys que fa d’escolanet. Cap dins del cotxe.

VEHICLES PLENS. Com autobusos de línia mortífera. Tots amb un bitllet a la cara. Pels nassos de finestra s’estampa alguna cara. Com va ser? Una informació donada a l’instant precís. Els minuts on la vida dibuixa dos camins. Escull i no t’equivoquis. El pare corre. Funcionari de la Generalitat Republicana. Ironies de la vida: encarregat d’ajudar els més desvalguts de la societat. Aconsegueix atrapar el vehicle de la línia de la mort. Stop. Aconsegueix convèncer els incontrolats que ho tenen tot controlat. Baixa el seu fill. El vehicle continua. Fins a un adéu que no es veu.

LA VIDA ÉS UNA BROMA. Per això el 25 de gener de 1939 la portada de La Vanguardia diu: “ El Llobregat puede ser el Manzanares de Barcelona. La Batalla de Cataluña. Las tropas españolas contienen con heroísmo los intensísimos ataques de las divisiones italofacciosas”. I la del 27 de gener: “ Barcelona para la España invicta de Franco”. I per això el franquisme esborra la numeració dels tres anys de guerra. Però al nen que va estar a punt de ser assassinat li queda la cara congelada d’esfereïment. I veu la dictadura com una salvació. Mentre milers de persones s’exilien. D’altres desapareixen. N’hi ha que viuen en camps de concentració. I molts queden enterrats en vida amb la pala de la depuració. Empresonats. El dimoni il·legal franquista ho legalitza tot: 81.000 processos i 78.000 imputats en consells de guerra. 3.358 afusellats. 648 morts a les presons. El gran coitus interruptus.

AQUEST DIVENDRES Òmnium (40 anys de la mort de Franco) convoca un acte. Davant de la presó Model. Contra la impunitat del franquisme. Contra aquest estat espanyol monocromàtic que tot li sembla una broma. Contra la ficció. Contra la mentida. Contra la negació. Contra massa coses. Les tenim davant. Invisibles però reals com un mur de formigó armat. “Aquests quaranta anys que acabem de viure no s’esborren en un no res”, escrivia el 1976 Montserrat Roig. Sí, com aquests darrers quaranta que hem viscut.

HI HAVIA EL PARE republicà que va salvar el seu fill. El fill que va assumir el franquisme com una supervivència. I, ara, el nét, el fill, que m’ho explica i que vol un estat propi. No hi ha millor resum de la història de Catalunya. Per una raó: perquè sempre caiem a l’olla. A l’olla de la confusió. A la cassola del caos. Generació rere generació. I sempre caiem els mateixos: les persones normals. Som la incomoditat de la normalitat. No ens deixen ser normals. I nosaltres no sabem actuar com a normals. Ho dic ara que tornem a jugar a ser anormals i a fer surf a l’olla. Algú preguntarà què vol dir ser normal? Senzill. No creure en cap dimoni. Sobretot si ets un pastoret. No acceptar, com escriu Montserrat Roig, “la subnormalitat que ens ha estat imposada des de fora”. No ser el que no ets. Perquè no ho dubtis: el dimoni t’espera per tercer cop.