FLISTFLAST

1 d’Octubre: la kriptonita de la memòria

Hi ha aquella història d’un poble de Lleida. Petit. Lil·liputenc. Invisible. Però es veu que un dia hi arriben tot de policies però no pas per fer-hi turisme espiritual, místic, platònic. Què volen aquesta gent? El cos, esclar: l’urna. I els habitants del poble xic activen la maquinària de l’R+D neuronal. El software genètic, autòcton, propi, el que a la Terra Ferma es coneix com la tecnologia del “ brillo!” I sí, xiquets, van per feina i fan bona feina. On és l’urna-Wally?

Aquí: davant dels seus nassos. I no l’ensumen. I no la veuen. Perquè El petit príncep, de fet, és català, i la seva frase còsmica és el tatuatge del paisatge cicatritzat del país: “Aquest és el meu secret: només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls”. I sí, l’urna infernal, demoníaca, satànica, és a la galàxia. Al cel. Si mireu amunt, si teniu cor, i raigs X existencials, veureu que l’urna està amagada dins la pala d’un tractor que té els braços mecànics alçats com una victòria invisible. A sota, els policies zigzaguejant com ansiolítics d’oferta no veuen que la tenen de barret diví. En aquell tractor que els vol barrar el pas. En aquell trasto vell, primitiu, ancestral. En aquell poble microscòpic, insignificant, esquifit. En els ulls d’aquelles criatures, persones, éssers humans que no veu mai ningú. I un d’aquells veïns em deia, com si fos un codi encriptat en l’aire dels temps: si vam guanyar l’1 d’Octubre és perquè vam fer coses que feien els nostres padrins i els padrins dels nostres padrins... Això és dir-ho tot. Venim d’un món molt antic. D’una història vella, original, que no mor, que continua en un gerundi existencial.

Sí, aquesta és només una dels milions d’històries sobre l’1 d’Octubre. Cadascú té la seva. Les seves. Les dels altres. Són el bufet lliure d’un nosaltres. Històries que s’esmunyen. S’escapen de les mans i dels cors. Fugen. I ha de ser així. Aquesta és la victòria: el dia que Catalunya va passar de ser una nació a ser una narració. Una explicació d’un país no explicat. El primer dia, ja no pas que la gent surt del cau, sinó que no torna al cau. Al forat, a la masmorra, al búnquer. El primer dia que es reconstrueix una arma nuclear: la memòria. Un país és una memòria. Un disc dur, una caixa negra. Sense memòria no hi ha res. No hi ha esperit ni matèria. No hi ha sentiments ni persones. Per això la memòria és el que queda del record i de l’oblit. El compte de resultats de la vida. I el que queda entre la suma i la resta del record i l’oblit som nosaltres. Aquesta és l’obra: l’1 d’Octubre són milers de microfàbriques de memòria a tot el país. Una memòria menestral: de mà i eina. De suor i intel·ligència. Una arma de pacificació, democràcia, llibertat massiva.

L’1 d’Octubre és el nostre xip prodigiós. Enclastat per sempre més. Encara veig la consellera Meritxell Serret a Vallfogona de Balaguer votant. Com jo. I els policies de paisà d’escàs paisà que li van enviar... I un gos ensumant-los, desemmascarant-los, com vaig explicar a la crònica d’aquest diari. La Meritxell no la vaig poder tornar a veure fins que vaig anar a Brussel·les. I encara veig la sang psicològica i real de les caravanes del terror per les carreteres lleidatanes. Les furgonetes de la por, els vehicles de color asfalt de la policia, desembarcant estratègicament, arbitràriament, rabiosament, als pobles petits amb una violència que, proporcionalment, va ser superior, infinita i més dolorosa que la de les ciutats. Una fúria, una violència programada i executada per ser recordada: no oblideu el que fem i el que podem fer quan vulguem i com vulguem. La guerra, la batalla, la lluita és la memòria.

La foto que tinc imantada al cap i la pell. La Cristina sortint de votar. Tanquen el col·legi ràpidament. I desenes de persones el defensen només amb el que tenen: el seu cos i el seu cor. Pugen a tot drap feroç furgonetes de la policia. I ella, caminant, amb la panxa enorme, deliciosa, en primer terme. L’endemà, a les 9.44 h, naixia la nostra filla: l’Alexandra. També havia nascut un nou país. Es veurà. Potser tardarà, però es veurà. Creixerà i es veurà. La memòria serà la kriptonita: immaterial, invisible, invencible.