El col·laborador

FRANCESC VILANOVA
FRANCESC VILANOVA

El conegut periodista i polític Carles Sentís (Carlos, a partir de l’estiu de 1936 i fins a les acaballes del franquisme) ha estat, curiosament, el protagonista de dos episodis definitoris de moments crucials del país en el segle XX, que, ben llegits i ben interpretats, ens permeten entendre la complexa realitat de la nostra història contemporània més recent.

En el primer episodi, Carles Sentís va enganyar el seu antic amic i company professional Eugeni Xammar, amb la intenció que aquest -agregat de premsa de la República espanyola a l’ambaixada de París- li facilités l’entrada a l’ambaixada republicana a Londres. Aquella primavera de 1937, Carles Sentís va marxar a Londres amb el passi facilitat per Eugeni Xammar i va dur a terme la tasca d’espionatge que li havien encarregat des del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera del Nordeste, la xarxa creada per l’exidirigent de la Lliga José Bertrán Musitu per col·laborar amb els franquistes). A la tornada a París, el periodista-espia es va retrobar amb Eugeni Xammar. Aquest, sense estar-se de res, li va engaltar: “De totes les feines que un català pot fer avui, no n’hi ha cap de més baixa, de més bruta i de més menyspreable que la vostra”.

Deu anys més tard, el desembre de 1948, Carles Sentís va dinar amb el temible periodista Just Cabot, exiliat a París des de 1939, antic cap seu a la mítica revista Mirador. Probablement, Carles Sentís va cometre la insensatesa de fer algun comentari favorable -o comprensiu- sobre els col·laboracionistes francesos que havien actuat durant l’ocupació (la teoria del mal menor, que era un argument molt apreciat pels franquistes catalans de l’època), i la resposta de Just Cabot va ser fulminant: “Aquí -li va replicar-, en temps de l’ocupació, els col·laboracionistes escrivien en francès i no en l’idioma de l’ocupant, que tampoc t’ho agraeix”. I va afegir que per a un català l’única solució decent era el silenci; que aquest cuento que així es feia catalanisme, molt aigualit però catalanisme al cap i a la fi, era un argument que no s’aguantava dret, i que l’experiència de 1940-44 a França ens havia instruït sobre la ineficàcia del doble joc.

Les dues experiències protagonitzades per Carles Sentís són exemplars, històricament i moralment. Totes dues ens acaren a un fenomen que no hem acabat d’analitzar i al voltant del qual s’ha fet molta literatura (política, pamfletària) maldestra, de baixa qualitat i propagandística.

I, tanmateix, la biografia de Carles Sentís, com la de tants altres franquistes catalans, és una oportunitat d’or per intentar lligar (amb totes les matisacions imprescindibles) la història de la construcció del franquisme a Catalunya (feta a quatre mans per indígenes i gent vinguda de fora) amb el context d’una guerra europea (1939-1945) en la qual, per als catalans, la primera referència era tot allò que succeïa a França: l’ocupació, el maquis i la Resistència, els deportats als camps alemanys, els exiliats i, naturalment, els col·laboracionistes. Sobretot, en aquest darrer cas, els intel·lectuals, els literats, els periodistes, gent de referència de la cultura catalana de feia anys. Darrere de tot això hi subjauen unes quantes preguntes a les quals molts historiadors encara no hem sabut donar unes respostes convincents: ¿va existir, en els primers anys de la dècada del 1940, un col·laboracionisme català amb el franquisme semblant al cas francès?, ¿tenien raó, a l’exili i a l’antifranquisme, d’acusar de col·laboracionistes Carles Sentís, Ignacio Agustí, Joan Estelrich i tants d’altres? I altres interrogants que, en els darrers anys, uns quants col·legues historiadors de la política, de la cultura, de la literatura, etc., hem estat analitzant i donant-hi voltes sense acabar-los d’escometre i de trobar-hi unes respostes prou definitives.

Són preguntes que em persegueixen de fa temps i que reviscolen en el moment del comiat d’Enric Millo, conegut com el “majordom”, el “virrei”, el “secretari” de l’exvicepresidenta del govern espanyol del PP, Soraya Sáenz de Santamaría, a la Delegació del govern central a Catalunya en els darrers convulsos temps que hem viscut. En no tenir respostes clares, categòriques i precises, només puc repetir el comentari d’Eugeni Xammar: “De totes les feines que un català pot fer avui, no n’hi ha cap de més baixa, de més bruta i de més menyspreable que la vostra”.