Escoltar ha esdevengut el mot màgic en les relacions de Catalunya amb l'Espanya "civilitzada". Des del llunyà i estremidor "Escolta, Espanya", de Joan Maragall, les requisitòries auditives s'han succeït sense més interrupcions que les imposades manu militari -aquests dies, alguns mitjans de comunicació insinuen "solucions" extremes d'aquesta mateixa naturalesa-. Moltes demandes d'atenció de catalans als distints governs de l'Estat han tengut un aire una mica pueril, com de nins que fan demostracions de força i exigeixin l'aprovació admirada dels pares. Però finalment s'ha imposat l'escolta com a cap de pont dels ponts del diàleg, tan insegurs, de Sepharad.
Aquesta demanda tenia un caràcter una mica pusil·lànime. Catalunya es mobilitza, hissa banderes i aixeca himnes, sense que Espanya faci menció de res. I aleshores és quan es produeix la pregària: Escolta, Espanya. Però Espanya és com el mur de les lamentacions: un jueu que duia cinquanta anys dipositant-hi els seus greuges, acabà reconeixent que era com parlar amb una paret.
Aconseguir que alguns espanyols reconeguin la conveniència d'escoltar ha costat grans manifestacions, moltes de les quals -hemeroteques testimonials- han esta reprimides amb duresa i àdhuc brutalitat. Ara l'Espanya "progre" diu -sovint en un to paternalista i veu cansada- que és menester escoltar Catalunya, però per ventura Catalunya ja necessita, a més d'Espanya, altres auditoris, sobretot si es té en compte que, en haver pronunciat la paraula màgica, escoltar, sembla que tothom ja hagi acabat les feines. Dius que s'ha d'escoltar Catalunya i quedes com un senyor. Escoltar no compromet a res. I hala, a esperar una altra diada, a veure si les coses s'han refredat.
