Publicitat
Publicitat

‘Ferragosto’ i Arran

El Govern Balear sembla estancat en una bassa de dubtes metafísics, creats per la força dels interessos que es mouen entorn del turisme, i per allò que ja comença a ser l’estupor de la població civil, que no esperava, d’un govern d’esquerres amb participació sobiranista, les actuals polítiques en la matèria. El descontrol i l’atapeïment els hem atribuït d’habitud als governs de dreta -si n’exceptuem unes pinzellades a càrrec de l’antic conseller Jaume Cladera i el seu equip-. Aquesta política no duia més que desolació, més com més s’evidenciaven els pèssims resultats per al conjunt de la societat illenca. De profundis, esperàvem desesperats els governs d’esquerra, als quals atribuíem idealment seny i capacitat per redreçar una activitat amb el pensament posat en el progrés global i no tan sols en l’enriquiment d’una partida d’empresaris disposats, tants d’anys després, a continuar escorxant les Illes sense pudor, sense pietat, sense vergonya, amb una cobdícia agressiva insadollable. Celestí Alomar, el primer conseller de Turisme d’un govern d’esquerres -el Pacte de Progrés (1999-2003)-, encara té l’esquena marcada en càstig per pensar-se que un govern pot ordenar l’activitat turística: la protèrvia -amb perdó- d’alguns empresaris i la covardia dels seus companys de govern arruixaren el llubiner amb aplicació.

Des d’aquell gloriós i fallit episodi fins ara, la conselleria ha estat una repartidora del PP o el mirall del caos que acabaria amb UM. Ara teníem la segona oportunitat, però les coses potser ja estaven massa espanyades. L’intent més notable és el que millor ha fruitat: l’ecotaxa -així en continua dient la gent, del nou impost per al turisme sostenible-. Però la majoria de les altres iniciatives no han introduït canvis significatius en el panorama, de manera que el govern ara té en contra l’oposició, per inèrcia, i l’“esquerra sociològica”, cansada de veure com en les estadístiques el turisme creix mentre les esperances toquen fons.

És així, doncs, que la irrupció dels joves activistes d’Arran aquest estiu illenc i barceloní ha estat rebuda amb indignació per part de l’oposició, esclar, però també per part de la gent del govern. Tot això és natural. Però el comú de la gent, aquests dies, està més preocupat pels termòmetres i la humitat que no per les dolenteries d’uns quants al·lots i al·lotes. Hi ha sensació d’asfíxia, les perspectives són ofegades per la calitja. Ja hi haurà temps per enrabiar-se, si és el cas.

Però, esclar, no són dolenteries, són actes polítics d’aquests que sorgeixen quan les raons, les bones raons, s’esfumen en la grisa tristor de la política institucional. No serà servidor qui els faci mamballetes, als joves d’Arran, però tampoc no m’afegiré a cap campanya en contra d’ells, que tenen el valor i el coratge, almenys, d’aixecar la veu per damunt de l’anar fent i el què vols fer-hi. El país necessita noves forces si no es vol condormir en la remor dels fets consumats.

Així i tot, m’arriscaria, amb el seu permís, a posar en consideració dels militants d’aquest grup una nota breu -i descambuixada per les bufades d’aquest vent estival que transporta tota casta d’immundícies-. Home, potser ho podríem resumir dient que el turista, llevat del bestiar amb passaport, no té la culpa de res. Qui no voldria passar uns dies a Barcelona o unes setmanes en qualsevol de les Balears & Pitiüses? Són ofertes molt atractives que faciliten la satisfacció del dret a viatjar, a conèixer món. No acaba de ser just pressionar aquestes persones, ni que sigui espantant-les en un bus turístic, perquè elles no han fet res de dolent. Venen i potser és que ens estimen o volen estimar-nos. (En una paret de la llibreria Shakespeare and Company, París, algú havia escrit: “Tracteu bé els desconeguts: podrien ser àngels d’incògnit”.) En canvi, els que destrueixen el país per saturar-lo fins als extrems, els que fan lleis al seu favor i no per al benestar dels aborígens, aquests potser s’han fet mereixedors d’algun avís seriós: i tot per al seu bé, perquè aprendre una lliçó de país no li pot caure malament a ningú.

Els governants, els empresaris i la gent benpensant de tota la vida poden escaïnar tant com vulguin: el país vol tornar a ser un país amb cap i peus, amb dia i nit, amb silenci i alegria de viure. I ja hi ha qui s’ha posat a la feina, potser amb algun error en la definició i la localització de l’enemic, sí, però és gent que pot aprendre dels seus errors, si és que realment són errors i no una errada apreciació d’un servidor.

Riure, malgrat tot