Un estiu entre reixes

Costa d’assimilar-ho. Mentre uns estem de vacances, hi ha ciutadans demòcrates i pacífics a la presó. Com podem considerar-ho normal? I n’hi ha a l’exili. Sí, exili polític: si tornessin també acabarien entre reixes. Quina llàstima i quina tristor, aquesta Espanya. Quan diem que l’ombra del franquisme és allargada, no només ens referim a les mostres explícites i obscenes de nostàlgia amb el dictador, sinó sobretot a una realitat més subtil i perversa: aquella que ha anestesiat en molta gent el sentit profund de democràcia, que ha ancorat massa mentalitats en el rebuig a la diferència, en la por de la llibertat. Justícia? De debò ens parlen de justícia?

La dignitat dels exiliats i dels presos republicans, Argelers i la Model. Algú se’n recorda? També a ells els van fer justícia... Tants anys de patiment, tants anys de derrota amarga sense renunciar a les idees, al país perdut, a la llengua, als records, als ideals d’igualtat i de llibertat. Tants anys de lluita clandestina per la democràcia. Sense guerra ni dictadura -només faltaria!-, l’Espanya constitucional del segle XXI torna a reproduir el mateix malson: expulsa i silencia alguns dels seus millors homes i dones. Crea enemics per amagar les pròpies misèries i febleses. Té por de mirar-se al mirall. Covardament prefereix emmirallar-se en el passat patriòtic més negre. Unitat uniforme. Igualtat desigual. Torna el nacionalisme autoritari, inflexible i intolerant disfressat de legalitat. Casado, Rivera... També Sánchez té por i, sense adonar-se’n, l’afecta la tutela insidiosa del passat que diu que combat. Exili i presó per als enemics d’Espanya. Ens estan fent mal, s’estan fent mal.

És així com, maldestrament, fa temps que ens expulsen d’Espanya, d’una Constitució reinterpretada com a carreró sense sortida. I nosaltres, tossuts, només podem resistir heroicament des del diàleg. Que no ens moguin d’aquí. Siguem campions de la democràcia, que vol dir que mana la paraula, mana la voluntat popular. A cada negativa, més diàleg i més vots. A cada empresonament i cada exili, més demanda de justícia. A cada agressió al carrer, més resiliència pacífica. A cada mostra d’incomprensió, més tolerància. La nostra força és no caure en el sectarisme -quin error buscar traïdors arreu!-, en l’essencialisme. Que cap provocació ni cap repressió ens desviï de l’esperit republicà clàssic: llibertat, igualtat, fraternitat. A la façana de l’Ajuntament de la petita localitat nord-catalana de Sant Llorenç de Cerdans, sota el lema de la Revolució Francesa, hi ha penjat un llaç groc. No podia estar en més bona companyia.

L’altre dia Antoni Bassas proposava que, a més de “plantar cara”, hem de “plantar cervell”. Sí: ens caldrà molta intel·ligència política, que vol dir estratègia i lucidesa, per no deixar-nos endur per la sentimentalitat i la ràbia, pel tot o res i l’ara o mai. Per tornar a sumar un ampli suport sobiranista. Per això jo hi afegeixo encara un “plantar esperit”: fidelitat als pilars cívics del país que volem. No permetre que ens fracturin entre bons i mals catalans. Que la seva concepció inestable de democràcia no contamini la noblesa de la nostra resposta. Ho devem a la lliçó de dignitat dels presos i els exiliats. Els d’abans i els d’ara.

No es tracta de parar l’altra galta, sinó d’anar amb el cap ben alt, de mirar als ulls dels carcellers de la democràcia espanyola i dir-los: “No és això, companys, no és això”. En lloc d’una unilateralitat sense prou base social i tan durament castigada, una multilateralitat convençuda, optimista, que sumi: en cada taula de diàleg, en cada gest, en cada judici, en cada manifestació, al Parlament i al Congrés, a Europa i arreu, posar en evidència una vegada i una altra la intransigència irresponsable dels qui neguen un diàleg polític de debò. És la millor manera, i potser l’única, de guanyar-nos el futur.

Etiquetes