La nena feliç que cantava al metro

A la Fina, una bona amiga, li ha passat això. Una cosa extraordinària, d’aquelles que ens arreglen el dia. Era dins el metro, a la línia groga, i a la parada de Verdaguer li va cridar l’atenció veure que al seu vagó hi pujava una nena petita, d’uns 9 anys, que anava sola. Portava una motxilla immensa i el mòbil, esclar. Com totes les nenes i els nens del món. Es va asseure davant seu. No podia deixar de mirar-la. La veia tan petita que li costava pensar que ningú l’acompanyés. No podia evitar començar a patir per ella: l’instint de mare (o de pare). ¿I si algun dia li passa alguna cosa? Era superbonica, negra, amb un pentinat molt currat. A la següent parada va pujar una noia que es va asseure al costat de la nena i es van posar a parlar. Havia sigut mestra seva. La nena li va explicar que anava a la Trinitat Nova. Tan lluny? Sí: es veu que els seus pares s’han canviat de casa, però com que l’escola és tan xula ella hi vol seguir anant. Tota animada, va treure l’agenda de la motxilla i li va explicar amb tots els ets i uts la planificació de la setmana; orgullosa, li va dir que treballen per projectes i racons i que els dilluns fan música. Aleshores va començar un moment encara més màgic. Sense ni un bri de vergonya, es va posar a cantar la cançó del Mowgli d’ El llibre de la selva. Ho va fer molt i molt bé, i mentre cantava, la Fina s’adonava que la nena s’havia oblidat que era al metro i que hi havia tot d’adults desconeguts que l’escoltaven embadalits. La cançó és llarguíssima i l’exmestra (l’Alba, de l’Escola Santiago Rusiñol) i la Fina, que havien de baixar a Llucmajor, van saltar-se la parada per poder-la aplaudir quan acabés. Així que van baixar totes tres a Trinitat Nova i es van acomiadar fent-se un petó.

L’escola en qüestió és l’Institut Escola Trinitat Nova, que dirigeix Joan Artigau. Un centre que ha esdevingut exemplar en la seva lluita per combatre l’estigma del barri, com ho demostra el petit miracle de la nena feliç que canta al metro, la Laia, filla d’una família dominicana. Si el més normal encara és que molta gent de la Trinitat escolaritzi els fills en altres barris, la Laia, que està a quart de primària, ho fa al revés! Quan al Dani, el seu profe de música, li van explicar què havia passat a la línia groga, li van caure les llàgrimes. No m’estranya. Coses així donen sentit a tots els petits i grans esforços que a vegades fem. Als diaris parlem de què passa a les escoles, d’innovació i inclusió, de nivells i desnivells, de tot el que es fa i el que falta fer, debatem sobre plans i polítiques educatives, sobre l’ascensor social espatllat, expliquem casos d’èxit i de fracàs... I ho hem de seguir fent. Però a vegades una vivència tan senzilla com la de la Laia ens pot il·luminar molt. Diu tantes coses...

D’entrada m’ha fet pensar en aquella fantàstica pel·lícula documental, Camí a l’escola, on es retraten les increïbles excursions de nens i nenes de diferents llocs del planeta per arribar a classe. En alguns casos quasi s’hi juguen la vida. Van sols, com la Laia, tan alegre i tan orgullosa de la seva escola. Acostumats com estem a foragitar qualsevol indici de perill, tendim a hiperprotegir els nostres fills i filles. No els deixem volar. Els empetitim.

El segon que m’ha vingut al cap és la música com una poderosa eina de germanor universal. Si ens cantéssim més els uns als altres, el món seria millor. Per què no ho fem? Per què al metro tots ens recloem en el mòbil? Per què a tot estirar escoltem música pels auriculars? La música massa sovint encara és una assignatura maria o una extraescolar a la qual no tenen accés totes les famílies. Com seria la infància de la Laia sense música?

I la tercera cosa, potser la més òbvia però tan necessària: un bon mestre pot fer meravelles. Una bona escola pot canviar-nos la vida. I una nena petita cantant al metro segur que ens l’alegra, oi, Fina?